El cap de setmana l’he enllaçat amb una visita a casa la familia a la platja. Aborriment passat per molta aigua, cosa que no ha permès gaudir de res. I és que formalment el llarg cap de setmana va començar divendres al vespre. Havia quedat amb la meva amiga per sopar i “parlar”. Molt bé, la truco deu minuts abans de veure’ns i em diu que canvi de plans, que enlloc de quedar al punt A, quedem al punt B. De distància, com si enlloc de quedar a Plaça Catalunya haguessim quedat a la Barceloneta. Res, rumb cap allà. Sort que anava en moto i va ser ràpid el desplaçament.
Ja trobats, busquem un restaurant on sopar. Casualment vam anar a parar a un lloc on haviem estat un dels primers cops que vam quedar. Semblava que allà on gairebé va començar la nostra història és on acabaria. Però bé, vam entrar i vam estar sopant una estona.
Vam parlar de tot mentre ella no va treure cap tema sobre la situació. Acavabem de sopar i em proposa d’anar a prendre algo. Jo no en tenia ganes, però vaig accedir-hi almenys una estona tot i que tenia intencions d’arribar aviat a casa.
Total, acabem en un bar irlandès al que també hi haviem estat fa temps. Demanem les begudes, i allà sí que comença a treure el tema. Em comença a preguntar de nou tot el que haviem parlat el dissabte anterior. Motius, per quès, punts de vista… diguem que va ser més un interrogatori que una altra cosa, això sí, de bon rotllo i sense perdre la calma en cap moment. Fins i tot va admetre obertament que li atreia molt, que li agradava. Jo vaig intentar ser comprensiu i dialogant però ferm en la decisió que havia pres feia dies.
No va quedar clar “el futur”, és a dir, com afrontar les properes setmanes. Però en tot cas, vam mantenir la cortesia tota la nit. Em sembla que es va fer més a la idea de com estan les coses, així que quan vaig considerar que era hora de retirar-me, li vaig proposar d’anar passant.
La vaig acompanyar fins a casa seva. Davant la seva porteria hi va haver uns moments raros. Ella em va dir que volia fer algo sense especificar el què, i finsi tot em va posar cara de pena. Aquest cop sí, volgudament. Em va demanar que si em podia abraçar, al que hi vaig accedir i li vaig correspondre. Ens vam abraçar, però ella seguia amb la cara de pena i amb les indirectes de que volia més. Però jo vaig fer-me el suec i vaig acomiadar-me d’ella. Havia superat probablement el moment més crític de tota la nit.
Anava en moto i estava aguantant la pluja, de manera que per prudència, vaig moderar la velocitat, amb el que vaig arribar a casa una mica més tard de l’habitual. A l’anar a apagar el mòbil vaig veure un sms seu: “Estic segura que recordaré aquesta conversa com una de les més sinceres que he tingut mai. Gràcies per ser-hi i per la teva sinceritat també. Espero que no t’incomodi l’sms, només volia dir-te com ho he viscut. Que passis molt bon pont somiador! Bona nit”.
Li vaig respondre bastant més escuet i em vaig posar a dormir. I des de llavors no he sabut res més d’ella.
Arxivat a ella | 2 Comentari »
els qui aquests dies m’heu seguit ja sabeu de qui parlo, oi? Segur que na Caterina ho té clar!
