Canvi de disseny al son de la pluja

M’ha vingut de gust canviar una mica el disseny del bloc. En principi no ha de ser definitiu, ni molt menys, però com que portem un parell de dies que va plovent i que sembla més tardor que una altra cosa (i que duri per molts dies per tal d’aturar l’imminent sequera), m’ha vingut de gust fer-ne el canvi. Així que ben possiblement arribeu un altre dia i us troveu la plantilla anterior, jeje. Per cert, diuen que aquest cap de setmana seguirà la pluja. Tan de bo.

La xerrada d’ahir

Ahir havia anat al gimnàs i vaig arribar tard a casa. A l’arribar, vaig veure que tenia diverses trucades seves, així que per evitar “bronques” o “enfados” innecessaris la vaig trucar. La conversa va durar 56 minuts i em va generar una certa inquietut.

En principi em trucava per proposar-me que ens veiessim avui, que volia anar a sopar, al que li vaig dir que entesos, que per part meva no hi havia cap problema. Però després va començar amb la tonteria que hi havia algo més, però que no m’ho deia perquè li feia molta vergonya, que si nosequè, que si nosequantos… Total, que al final li vaig dir que m’ho deletregés a veure si així li acabava treient el tema.

I sí, sembla que finalment ho va dir. La frase textualment era: “podriem anar després de sopar a un hotel”. Sí sí, com ho llegiu. Em vaig quedar entre glaçat i perplex. Per què nassos vol anar a un hotel? Resposta, per no quedar-nos en una porteria. Bueno, jo li vaig dir que tampoc era una cosa com perquè li fés tanta vergonya després de tot el que ja haviem passat. Però admeto que li vaig voler treure importància de cara a ella.

Li vaig dir que en tot cas anessim a sopar i que després ja veuriem si anavem a un hotel, a un bar o a algún altre lloc, però li vaig recordar que demà tinc classe i que no volia anar-me’n a dormir gaire tard. És evident que no li podia dir obertament que res d’hotels perquè no són aquestes les meves intencions, i per això vaig dir-li que postposariem la decisió a demà (o sigui a avui).

Amb tot això la mossa sembla que s’està despertant a marxes forçades però tard. Tard perquè ha aconseguit, després d’aborrir-me i treure’m la il·lusió que durant alguns mesos vaig tenir per ella, que li hagi perdut l’interès. Dit en altres paraules, ha perdut el tren.

Però ara ve el més important, dir-li, fer-li veure, fer-li entendre sense que es vegi excessivament tocada, aquesta realitat. I una cosa tinc clara: aquesta nit res de petonets ni de tocaments. He de ser fort i evitar caure a les seves mans, perquè ara soc jo qui obertament no vol res amb ella. I si l’altre dia vaig estar apunt de marxar de casa seva sense enrollar-nos, avui ha de ser ferm. Desitgeu-me sort per mantenir-me fort en els meus desitjos.