Ahir la vaig trucar, per iniciativa meva. Volia quedar expressament amb ella per parlar de la situació i deixar-li clar que no estic per la labor. Per tal com va portar la conversa em va donar la impressió que ella no interpreta que jo li vull plantejar tot plegat.
No sé per on començar, com dir-li que amics sí, però sense dret a roce. Si algú té cap idea serà totalment benvinguda. Encara tinc temps d’aquí a divendres. Però a ella li anava bé aquest divendres, així que tinc dia. No crec que m’ajudi gaire esperar més dies i deixar passar més temps. Al cap i a la fi, com més temps pitjor. Per això he volgut posar fil a l’agulla tot i que ara quedi el més important.
M’he promès a mi mateix que em faré el cor fort i que aguantaré tot el que hagi d’aguantar, i que si cal marxar abans, marxi. Aquest cop estarà prohibit acomiadar-me d’ella a la seva escala. Paraula de somiador (tot i que no sé si és massa de fiar!)
30 Abril 2008 a les 10:57
No és massa de fiar em sembla… jejejeje
Doncs jo li diria clarament, amb tacte, però sense fer giravolts, perquè és el que hi ha, i millor ser directe, crec jo… I dir-li la veritat, que et va marejar molt, i que ara doncs que et sap molt greu, però ja no sents el mateix.
Ah, i també miraria de no quedar rencorosa!!!
Sort!!!
30 Abril 2008 a les 11:54
La idea és aquesta Finestreta, tanmateix, he d’acabar de meditar les meves paraules!
30 Abril 2008 a les 16:24
Hola!!!!
A mi em sembla totalment encertada la idea de la Finestra. Cal pensar com es diu i fer-ho amb tacte, perquè depèn de com es pot sentir ofesa.
Però, bueno, és millor dir les coses pel seu nom, sinó encara la cosa es complica.
Jo crec que tu fa temps que ho tens clar, ara has de fer el pas.
Sort!!!!
30 Abril 2008 a les 21:24
Tal i com ja t’han dit, jo t’aconsello el mateix. Sinceritat i tacte. Explica-li que al principi tu sí volies quelcom més, que ella et va deixar clar que no. I que ara t’has desencisat, que no vols continuar tenint aquesta mena de relació. Que t’estimes més que sigueu amics.
No saps si s’ho prendrà bé o no, però el cas és que tu et sentiràs més alleujat havent-li dit. Suposo!
1 Maig 2008 a les 0:29
Doncs a veure, jo de més jove era molt diplomàtic dient les coses, així que hauré de recuperar aquella habilitat juvenil per afrontar aquest tema. No patiu, seré prudent però clar. En qualsevol cas, estic decidit a parlar-ne obertament. Ara el que no està clar és que divendres pugui per agenda, però això no ho sé del cert encara.
1 Maig 2008 a les 19:19
Ja sap el que penso i coincideixo amb la Finestreta, Nits i Aigia Clara.Però a vegades com més et preparis el discurs pitjor!!!
El meu consell: sigues sincer amb ella i amb tu mateix, que la situació no et domini i acabis cedint. Si cedeixes hauràs perdut la batalla i li donaràs un missatge confús.
Per experiència et dic que quan et diuen la veritat fa mal però acabes paint millor la ruptura, en canvi si et deixen però no t’acaben de deixar es pateix el doble.
Ànims!!
3 Maig 2008 a les 12:09
No et contesto expressament Ingrid perquè ara dedicaré un post a explicar com ha anat la cosa!