Bofetada matinal

Haviem d’haver quedat ahir, però finalment vaig parlar amb ella, i a pesar de les seves reserves, em va trucar al cap d’una estona per a confirmar-me que sí, que accedia a què ens veiessim aquest matí per esmorzar, perquè sinó “no ens podrem veure”, comentari textual que ja em posava en estat d’alerta.

Doncs bé, ens hem vist i hem escollit lloc per anar. I hem parlat cinc minutets d’uns amics comuns, però ella ha volgut acabar el tema i fer-me un plantejament: la seva impressió era que jo duia uns dies més distants, com intentant esquivar-la. Doncs m’ho ha posat en safata de plata per treure el tema. Li he dit que no es que hagués passat d’ella volent, sinó que havia estat molt enfeinat i tal, però que havia de plantejar-me el tema. Fantàstic, m’ha demanat més explicacions i les hi he donades.

Li he vingut a dir que jo no em sentia bé amb aquella situació de ser amics amb dret a roce, i que no volia sentir-me lligat, i que per evitar que la nostra amistat es deteriorés, creia que aquella situació era la millor. A tot això li he posat floritures perquè no s’ho agafés amb ímpetu. Però m’ha donat la impressió que no ho volia admetre, fins que, després que m’ho hagi preguntat tres cops, ha començat a entedre-ho, i allà li ha canviat l’humor.

M’ha dit que al principi va flipar molt amb les nostres converses del xat i que era flipant i tal, i que ha anat evolucionant fins que ara no sap per què però pateix. I que pateix si no la truco, si no sap res de mi i tal. Ella rebutjava tota l’estona el terme “amics amb dret a roce” que jo anava utilitzant. I m’ha dit que ella se sentia més que amics amb dret a roce però menys que una relació. Total, que està penjadissima.

S’ha posat de mal humor, però he intentat aguantar estoicament com he pogut. He accelerat que paguessim per marxar, perquè em semblava que no era bo seguir junts en aquell moment que ella ja sabia el que hi havia. Però m’ha insistit que ella no acceptava ser només amics, i que per què li feia allò, que ella no em volia perdre, que per què no volia jo si estavem molt bé (estaria ella molt bé, jo no!) i no sé quantes coses més per l’estil. Fins i tot m’ha retret que estigués tan “normal” i m’ha dit que semblava que no m’afectés. Jo he anat intentant treure ferro al tema mentre anava equipant-me per marxar.

Total, que m’he acomiadat en plan tranquil, i intentant treure ferro al tema, per no donar tanta importància a tot plegat, però ella s’ha quedat “compuesta y sin novio”. Vull dir, que molt fora de joc. Però jo havia de ser valent i actuar com ho he fet. Amb bon rotllo, amb rialletes i intentant ser comprensiu, però deixant les coses al seu lloc.

Ara la dificultat ve en saber com he d’estar amb ella mentre se li marxi la neura de què “m’ha perdut”. Què he de fer al xat, bloquejar-la o directament parlar contingudament amb ella? No sé, ara venen els detalls que no sé com afrontar. Però malgrat això, el més difícil ja està fet.