Cafè enverinat

Dissabte haviem dit de fer un cafè. Jo estava per casa amb una mica de mal de cap i agobiat, així que vaig decidir anar a fer un volt per Barcelona. Uns quinze minuts més tard rebia la seva trucada. Estavem aprop, de manera que vam trobar-nos fàcilment. Vam comentar d’anar a algún cafè proper. Però a l’últim moment em va dir que si em feia res que anessim a fer una volta. Val, entesos.

Fem una volteta, i llavors em pregunta que si conec d’algun cafè per la zona. Li dic que sí, però torna a contraproposar-me de seure’ns en un banc a xerrar. És aquí quan ja començo a sospitar que el que realment vol no és fer un cafè sinó parlar-me d’algo. I no m’equivoco quan comença a posar cares rares, s’amaga la cara rere les mans i em diu que m’ha de dir algo.

Cagada pastoret, està passant el que justament volia que no passés. A la noia no li sortien les paraules, admeto que va patir lo seu, però finalment em va acabar dient que em trobava molt a faltar, que s’havia adonat que necessitava estar al meu costat i tot això. També em va preguntar que com em trobava jo. Li vaig dir que seguia mantenint-me en la mateixa posició que vaig comentar-li el darrer cop, però tampoc vaig voler entrar a dir-li que estava molt bé perquè vaig pensar que hauria estat cruel, i que dient-li que em mantenia on havia decidit estar era més que suficient perquè m’entengués.

Em va demanar si em podia abraçar, al que no em vaig negar. Però vist com estava anant tot allò, vaig creure que el millor era accelerar l’arribada a la boca del metro que teniem allà aprop. I això vaig fer, la vaig anar arrossegant fins al metro i ens vam acomiadar.

Durant tota aquella estona vaig intentar ser comprensiu però mantenint-me en tot moment on creia que havia d’estar perquè no malinterpretés cap paraula meva i torcessim el tema. I em va “xocar” que obertament em digués ara ja sí, que necessitava estar al meu costat i que no volia perdre’m.