Després d’haver acabat examens em sento una mica més lliure, menys pressionat i menys atabalat. Menys nerviós i més alegre. Són dies d’estrès, de cansament, de mal humor, d’aborriment… però bé, per fi ja torno a ser lliure.

Us dec una disculpa a tots els qui m’heu anat seguint perquè no us vaig advertir dels examens i de la meva hivernació, així que disculpeu-me, però la feina no ha seguit, i entre una cosa i l’altra, tot plegat se m’ha anat acumulant.

Ara m’he d’anar posant al dia amb els vostres blocs, per a saber com us van les coses, per a saber quins plans teniu per aquestes vacances… jo encara no tinc pla per a vacances, i la renda encara no me l’han pagada, així que resto encara tranquil davant del que pugui fer aquest ja estiu pròxim.

No m’agraden els power points que envien de forma massiva algunes persones. Són les típiques presentacions que pretenen agradar i que a mi m’aborreixen. N’hi ha de diversos tipus:

1. Els graciosos: aquells que expliquen acudits o incorporen humor gràfic. Són els menys dolents.
2. Els sentimentals: aquells que t’expliquen tot el que t’estima la persona que t’ha enviat el power point i et diu lo bons que hem de ser. Són empalagosos i llimen la vulgaritat.
3. Els reivindicatius: aquells que pretenen reivindicar alguna cosa. El típic és el de fer boicot de la benzina. Aquests dies torna a córrer.
4. Els paissatgístics: s’ocupen d’ensenyar-nos imatges paradisíaques de paissatges poc freqüents i d’animals exòtics. Bastant plastes en general.

Bé, aquesta és la classificació que ràpidament faig però que sens dubte em cansa en general. Però hi ha gent que disfruta perdent el temps amb aquestes xorrades. Se m’ha acudit parlar d’això perquè ara fa una estona una persona m’ha enviat dos de sentimentals i aquest matí una altra persona un de reivindicatiu. Però l’altre dia dos més d’una tercera persona de graciosos. I el més bo (o patètic) és que sempre són els mateixos contactes de la nostra agenda que envien això. I tu de bon rotllet els dius que no cal que te’ls enviïns però ells segueixen. En fi, això és el que jo en dic spam legal. M’enteneu?

Dissabte haviem dit de fer un cafè. Jo estava per casa amb una mica de mal de cap i agobiat, així que vaig decidir anar a fer un volt per Barcelona. Uns quinze minuts més tard rebia la seva trucada. Estavem aprop, de manera que vam trobar-nos fàcilment. Vam comentar d’anar a algún cafè proper. Però a l’últim moment em va dir que si em feia res que anessim a fer una volta. Val, entesos.

Fem una volteta, i llavors em pregunta que si conec d’algun cafè per la zona. Li dic que sí, però torna a contraproposar-me de seure’ns en un banc a xerrar. És aquí quan ja començo a sospitar que el que realment vol no és fer un cafè sinó parlar-me d’algo. I no m’equivoco quan comença a posar cares rares, s’amaga la cara rere les mans i em diu que m’ha de dir algo.

Cagada pastoret, està passant el que justament volia que no passés. A la noia no li sortien les paraules, admeto que va patir lo seu, però finalment em va acabar dient que em trobava molt a faltar, que s’havia adonat que necessitava estar al meu costat i tot això. També em va preguntar que com em trobava jo. Li vaig dir que seguia mantenint-me en la mateixa posició que vaig comentar-li el darrer cop, però tampoc vaig voler entrar a dir-li que estava molt bé perquè vaig pensar que hauria estat cruel, i que dient-li que em mantenia on havia decidit estar era més que suficient perquè m’entengués.

Em va demanar si em podia abraçar, al que no em vaig negar. Però vist com estava anant tot allò, vaig creure que el millor era accelerar l’arribada a la boca del metro que teniem allà aprop. I això vaig fer, la vaig anar arrossegant fins al metro i ens vam acomiadar.

Durant tota aquella estona vaig intentar ser comprensiu però mantenint-me en tot moment on creia que havia d’estar perquè no malinterpretés cap paraula meva i torcessim el tema. I em va “xocar” que obertament em digués ara ja sí, que necessitava estar al meu costat i que no volia perdre’m.

Bona tarda a tothom. Torno a posar-me davant l’ordinador avui per a explicar-vos quelcom que m’ha passat fa escassos minuts. Ahir ella em va trucar al vespre però no li vaig poder respondre al telèfon, de manera que quan vaig arribar a casa la vaig telefonar però estava en un lloc amb molt mala cobertura perquè no vam poder-nos comunicar, així que avui, després de dinar l’he trucada i al no respondre’m, li he deixat un missatge al contestador.

Com ja intuïa, ha respost i m’ha trucat. Però el més curiós ha estat preguntar-li què tal estava que s’ha posat a plorar. Clar, la meva primera reacció ha estat pensar que sentir-me li havia produït aquell efecte. Perdoneu la meva poca modèstia, ho sé, però ha dit que es tractava de la setmana, que laboralment li havia anat bastant malament i que estava així. Total, que el llagrimeix ha tornat uns minuts després.

Hem estat parlant una estoneta i m’ha comentat que havia de fer uns encàrrecs aprop de casa meva i que si volia que fessim un cafè. Li he dit que tenia coses a fer, però que mirés de trucar-me per veure si podiem veure’ns. I així hem quedat. Feia dies que no sabia res d’ella (l’últim dia ens vam veure pel mesenger) i vet-ho aquí que avui ha reaparegut.

Bé, no té res de trascendental això, ho sé, però creia que valia la pena explicar-vos-ho.

Com a bon amant que sóc del rock català, avui us deixo un video dels qui han estat els més grans de la història del moviment musical català malauradament avui ja desapareguts. Aquesta cançó és d’aquelles que em generen certes sensacions i records del passat quan l’escolto. Segur que us agrada!