Hi ha gent per a tot

29 gener 2009

Ahir, tornat a casa en autobús, vaig sortir més tard de l’habitual a la feina, i va coincidir que tocaven 3 4ts d’1. Doncs bé, al mig de l’autobús, una noia va començar a treure’s carmanyoles. Primer va treure’s una amanida i una forquilla, i allà mateix va anar menjant-se-la. De segon, es va menjar un entrepà de carn, o això semblava, com si fos carn arrevossada… total, acaba, i es treu unes natilles i apa, allà mateix anar fent… només li va faltar treure el termo i fotre’s un cafè.

Em vaig quedar una mica parat de veure aquella situació, que llima lo absurd amb lo ridícul. Més que res, que puc entendre que anés curta de temps, però d’aquí a no poder dedicar ni 5 minuts a seure a un banc i menjar-te els àpats, ho trobo una mica excessiu. Potser és que anava afamada perquè era la 1 i encara li tocaria esperar una horeta o més abans de dinar?

En qualsevol cas, ningú va asseure’s al seu costat, i al llarg dels 20 minuts de trajecte, ella va anar fent…


L’horror del vent

27 gener 2009

No puc oblidar-me avui, dels nens que han mort aquest cap de setmana per culpa del vent i del mal estat de l’estadi al que jugaven a Sant Boi. Me n’he recordat fa una estoneta, quan estava arribant a casa i el vent tornava a bufar amb força. Pot tenir un punt d’exòtic tant de vent ja que no és algo freqüent, però sempre que no vagi acompanyat de situacions de dolor com ha estat la que s’ha produït amb aquests nens. Ja diuen que els dèbils sempre són els qui paguen els plats trencats de les pitjors situacions, i malauradament, la dita no s’equivoca.


La depressió d’escriure al bloc

26 gener 2009

És algo que encara avui no entenc. No entenc per què em van marxar les ganes de cop de seguir escrivint al bloc, de per què de cop i volta se’m feia una muntanya escriure-hi. Un sentiment estrany, perquè sempre m’he sentit molt ben acollit pels qui m’heu llegit i, d’una manera incondicional, heu participat del meu bloc.

Ara em ve de gust escriure de nou. Tinc ganes, no sé. Se’m fa amarg pensar que les ganes durin poc, que no sigui capaç d’alimentar el dia a dia del bloc. Tinc coses per explicar, coses que potser siguin més o menys interessants, segons el dia, segons per a qui ho llegeixi.

En qualsevol cas, segueixo viu. Intentaré anar-me posant al dia de nou de tots els blocs vostres, per saber com us van les coses, com seguiu. Aquí estic de nou.

Una forta abraçada per a tots.


Retorn tardà

28 Setembre 2008

Han passat poc més de dos mesos des que vaig escriure el darrer post on incloïa el video de Malacara. L’agost ha passat i el setembre m’ha portat alguns canvis. Us dec alguna notícia, vull explicar-vos com em va anar aquest estiu que ja comença a quedar una mica lluny. Però us ho aniré explicant poc a poc, així podré anar posant-me al dia de tot el que tinc pendent per explicar-vos.

Em falta anar-vos seguint de nou. No us he llegit, però segueixo aquí i amb les ganes de tornar a la normalitat. Sento encara l’enyorança d’aquest estiu, de lo bé que estava de vacances prenent el solet, amb el mòbil apagat i amb la memòria esborrada del que és un ordinador.

Bé, tot ha tornat a la normalitat i el bloc, comença a caminar de nou. El retorn tardà ja és aquí.


Malacara

22 Juliol 2008

Com que estic content em ve de gust compartir amb tots vosaltres una de les cançons que també m’agraden molt dels Pets. Com veieu, soc un incondicional!!


La foto que no arriba

22 Juliol 2008

Seguim el ritme de les darreres setmanes en quant a quantiosa comunicació s’esdevé entre nosaltres dos. Així que entre tanta comunicació, vaig aprofitar abans d’ahir per la nit per a demanar-li una foto. En aquell moment va tirar pilotes fora, i jo, crec que astutament, li aig dir que el bitllet de tren quedava subjecte a la foto. Va tornar a tirar pilotes fora, i jo ja no he tret més el tema de la trobada.

Però ella sí que l’ha tret un parell de cops més, amb indirectes i tal, però l’ha tret. Així que jo vaig recordar-li de nou lo de la foto. Fins avui ha estat a casa de sa família, i de fet, em justificava la negativa a la foto dient-me que té problemes amb l’ordinador perquè apenes li funcionava, i que a casa està sense internet (veritat perquè ja porta “queixant-se” diversos dies del tema). Però es clar, la magnífca tecnologia ens ha permès als usuaris del mòbil poder tenir MMS, els típics missatgets amb fotos i so. I aquí ja no va tenir escapatòria. Només que va dir que no li agradaven gens les fotos i que no me n’enviaria cap.

Però aquesta negativa sincerament, no l’entenc. Bàsicament, perquè si decideixo baixar (encara no ho he decidit), a menys de 5 dies ens veurem les cares per a bé o per a mal. Llavors, què coi li costa fer-se una foto i enviar-me-la? Potser tem que no baixi si la veig?

No sé. Ella crec que no té clar que baixi. Avui li he preguntat que què preferiria, que li digués demà que baixo dissabte, o bé que li digui que estic baixant quan estigui de camí. M’ha respost que preferiria saber-ho abans però que no li agraden les sorpreses, però que sent jo, no li faria res saber-ho casi a l’instant. Doncs genial. Si baixo, l’avisaré quan estigui de camí.

Digueu-me cabró, potser sí, però a mi sí que m’agraden les sorpreses, i quan menys temps ella tingui per a reaccionar, més controlada tindré la situació, jeje… pel que pugui ser, com no.


Sobre la noia virtual

20 Juliol 2008

En primer lloc, comentar-vos que he decidit canviar l’etiqueta de “noia virtual” i que prefereixo posar-li “la noia de l’error”. És molt més humà i més gràfic del per què vaig conèixer a aquesta afectuosa noia.

Des del darrer dia que vaig explicar com estava la situació, cada nit hem anat parlant, i fins i tot les trucades diàries han anat creixent paral·lelament a les trucades nocturnes. No sé, tot plegat és molt raro. Aquesta mossa té alguna cosa que m’atrau i pel que sembla, algo tinc jo perquè per part seva sembla que tot segueixi el mateix ritme que amb mi.

Com dic, cada dia ha anat a més el nombre de trucades, sms… avui, com no podia ser diferent, també hem estat xerrant una pila d’estona. Aquest cap de setmana ella és fora, però m’ha dit que tornaria a mitja setmana i que em convidava a dinar un dia.

En principi semblava una broma, una tonteria, però poc a poc m’he adonat que no, que parlava en sèrio. Així que m’he posat seriós i no li he dit ni si ni no. De fet, ella ja m’ha vist per fotos que tinc penjades al meu altre bloc, aquell que posa noms i cognoms de mi. Ara soc jo qui no li posa cara.

Aquestes han estat les darreres novetats, poques potser, però intenses degut a la quantitat d’hores que portem compartides rere el telèfon. Ara només cal decidir què faig, si accepto la seva invitació o no. Però he d’admetre que em pica molt la curiositat saber alguna cosa més sobre ella.