L’excusa del futbol

Semblava un repte a contrarellotge ja que ella tenia poc temps per a dedicar-me. Havia d’acabar uns assumptes de feina que li portaven un cert enterboliment a la ment i per això no va estar parlant amb mi l’estona que ni jo desitjava ni que ella crec que tampoc desitgés.

Però tot i així, va ser agradable, com sempre que xerrem ho és. Semblava que de nou ella fugís d’una realitat prou allunyada del que preteniem mostrar i evidenciar davant nostre mateix.

No vam estressar-nos, no vam desvirtuar l’estona, però tampoc vam ser tan incisius dient les coses com habitualment les diem.

Un moment en la nostra va semblar que pretengués donar-me un missatge, un missatge que vaig rebre perfectament, tot i que la seva afinada ambigüitat i el temps que ens restava de conversa va impedir entrar al detall.

Va insistir molt en anar a veure un partit de futbol amb una amistat conjunta, algo que jo detesto i així li vaig transmetre, però semblava insistir en què anés a veure el partit… la meva somiadora ment pensava que més que el partit el que els dos voliem era veure’ns. El partit era l’excusa i res més. Una excusa que encara no s’ha fet realitat perquè el dia no ha arribat.

Així que ara pocs més camins em queden, que esperar i fer alguna contraproposta.

Normalitat calculada

Vaig dinar amb ella, la situació era agradable, gens tensa, però calculadament silenciosa, on cap dels dos estàvem disposats a passar de la ratlla, d’aquell punt que ens separa i que ens frena a l’hora de mostrar sentiments ocults o desitjosos.

No deixàvem de riure l’un de l’altre i l’altre de l’un. La felicitat presidia aquella estona que tenia una hora límit on tots dos ens hauriem de separar donat que tant ella com jo teniem altres compromisos que atendre. Potser per això aprofitàvem al nostre ritme aquella estona de riure que estàvem passant.

Després del dinar va venir el cafè en una terrassa de Barcelona. El fred era suportable, especialment perquè gaudiem de la companyia mútua que ens estàvem fent, fet que primava sobre la temperatura de l’ambient, amb les ganes de parlar sense desvetllar ni una coma que pogués posar en evidència les sensacions de l’altre.

Les rialles i les bromes seguien donant joc a la conversa, preguntant-nos coses de l’altre que no sabiem perquè no haviem en els anys que feia que ens coneixem. Semblavem tots dos còmodes i inquiets per donar aquella imatge que de vegades es vol transmetre de seguretat i de normalitat.

La vaig acompanyar a fer un encàrrec, però l’encàrrec va durar poc i el final va ser massa ràpid. Semblava que pretenguessim aguantar una estona més, però jo sabia que si m’allargava allà faria tard a l’altre lloc on havia d’assistir, i tot i que em va doldre marxar precipitadament, vaig haver-me de conformar amb això.

Potser aviat tingui una oportunitat més llarga d’acomiadar-me sense presses.