L’excusa del futbol

27 Novembre 2007
Semblava un repte a contrarellotge ja que ella tenia poc temps per a dedicar-me. Havia d’acabar uns assumptes de feina que li portaven un cert enterboliment a la ment i per això no va estar parlant amb mi l’estona que ni jo desitjava ni que ella crec que tampoc desitgés.

Però tot i així, va ser agradable, com sempre que xerrem ho és. Semblava que de nou ella fugís d’una realitat prou allunyada del que preteniem mostrar i evidenciar davant nostre mateix.

No vam estressar-nos, no vam desvirtuar l’estona, però tampoc vam ser tan incisius dient les coses com habitualment les diem.

Un moment en la nostra va semblar que pretengués donar-me un missatge, un missatge que vaig rebre perfectament, tot i que la seva afinada ambigüitat i el temps que ens restava de conversa va impedir entrar al detall.

Va insistir molt en anar a veure un partit de futbol amb una amistat conjunta, algo que jo detesto i així li vaig transmetre, però semblava insistir en què anés a veure el partit… la meva somiadora ment pensava que més que el partit el que els dos voliem era veure’ns. El partit era l’excusa i res més. Una excusa que encara no s’ha fet realitat perquè el dia no ha arribat.

Així que ara pocs més camins em queden, que esperar i fer alguna contraproposta.

Anuncis