Darrer comentari de l’any

27 Desembre 2007
Doncs tal com diu el títol, en menys de 9 hores seré voltant per França per a passar l’any nou allà. Això vol dir que aquestes línies són les darreres que escriuré aquest mes i de retruc, aquest any. Però no vull acabar sense abans desitjar-vos als qui us quedeu per aquí, que passeu un bon final d’any, i sobretot una entrada al 2008 molt molt bona.

Així que ja sabeu, disfruteu del cap d’any i de tot el que pugueu, i tant com pugueu! Això sí, amb seny! Ens veiem al gener! Una forta abraçada per a tots.

Anuncis

1000 visites en 30 dies

27 Desembre 2007
Mai hagués imaginat arribar a les més de 1000 visites en poc més d’un mes d’existència del meu bloc. El vaig obrir per poder extreure les sensacions que una noia em produeix tot i que en aquests 30 dies hagi escrit sobre altres temes diferents als que van motivar l’existència d’aquest bloc.

Moltes gràcies a totes i tots els qui l’heu estat seguint durant aquests 30 dies de vida. Moltes gràcies especialment aquells qui heu anat deixant els vostres comentaris en aquells posts que han suposat un tema de consideració més gran.

Gràcies a Ella perquè sense saber-ho em va motivar a obrir el bloc. Gràcies a tots plegats. Gràcies per arribar una mica més a les meves inquietuts i sensacions. Són somnis seguirà existint encara una mica més. Perquè m’ha agradat l’ambient que s’ha creat al voltant de les meves paraules. Perquè els incondicionals us mereixeu més.

De tot cor,

Somiador.

Li diuen "Meme de Nadal"

27 Desembre 2007
La Sara va escollir al passat agost crear un bloc anomenat Nits de Xop-Suey on recull les seves experiències i les explica al seu espai virtual. Ella ens parla d’utilitzar el bloc com a teràpia per explicar als lectors el que hauria explicat en un grup. Algun desànim va evocar la Sara temps enrere.

I és fruit del descobriment d’aquest bloc que l’autora ahir em proposava escriure el “Meme de Nadal” arran d’un comentari que vaig deixar al seu bloc. Desconec el per què li diuen “Meme”, però són una sèrie de preguntes relacionades amb el blocaire que respon. Així que aprofito la presentació del bloc de la Sara per respondre el meu propi Meme:

Quina hora és? Falten 5 minuts per les dues de la matinada

Nom i Cognoms: Seria una relliscada desvetllar el meu anonimat en una sola pregunta, no?

Aniversari: un dia parell d’un mes imparell

Signe del Zodíac: Àries

Piercing: De moment cap

Estàs enamorat? D’algú crec que sí, però ara mateix duc un embolic sentimental dins meu que em promet entrar al 2008 pensant massa en el tema

T’agrades interiorment? Tinc alguns prontos que de vegades m’amarguen a mi mateix, però tot i així em considero bastant sa i saludable

Has estimat fins al punt de plorar per algú? Rotundament sí

Has tingut un accident de cotxe? Sí, però de poca importància

T’has trencat mai un os? Mai

Pepsi o Coca-cola? Nestea

Confies amb els teus amics? Hi confio malgrat que de vegades no em facin massa cas quan els veig pel mesenger

Color preferit: el verd

Color preferit de la roba íntima: soc presumit però no tant!!

Número de sabata: 40

Número preferit: parell el 8. Imparells el 3 i el 5. Són masses?

Tipus de música preferida: Em sento vell admirant a Sau i als Pets… però la meva època així em va determinar

Bany o dutxa: No hi ha res més relaxant que un bany amb bona companyia! I digueu-me James Bond, però és veritat!!

Coses que odio: Les persones egoistes i que et van pel darrera i els qui es creuen que estan per sobre dels demés. Detesto la pobresa i m’amarguen els tòpics persecutoris de la religió

Com et veus en un futur: igual de feliç que ara. Si no és així, malament rai…

De qui has rebut aquest correu? No era exactament d’un correu sinó d’un comentari de la nitsdexopsuey o com ella es fa dir, Sara

Quin amic teu és el que viu més lluny? la Carolina, viu a Xile. Sens dubte és una de les persones que més m’aprecio

Quin creus que serà el més ràpid en contestar? Els meus amics no saben que tinc bloc anònim perquè públic en tinc un altre, així que ningú

Quin serà el més lent? em remeto a la resposta que he donat a la pregunta anterior

Quines coses canviaries en la teva vida? L’excessiva pasionalitat per les coses. De vegades sóc una mica massa cabra-boja…

Ets feliç? Val a dir que ara és un dels moments de la meva vida en què em sento més feliç

Proverbi preferit: “No ha de donar gràcies el qui rep sinó el qui té la oportunitat de donar”, de la Mare Teresa de Calcuta

Llibre preferit: Em va agradar molt Els Pilars de la Terra de Ken Follet

Què et fa més por? Dur una vida decadent i d’extrema pobresa

Primera cosa que penses al matí quan et lleves: penso en les coses que he de fer, em miro l’agenda… i si tinc molta son penso en fer el ronso al llit

Pel.lícula preferida: més que pel·lícules personatges, James Bond, Guillem de Baskerville… em quedo per tant amb Sean Conery

Si poguessis ser una altra persona qui series? No m’ho he plantejat mai

Quines coses tens penjades a l’habitació? La làmpara, un suro amb coses vàries, un quadre del Barça i un de Catalunya i un pòster

Lloc on t’agradaria anar: Soc rodamón per definició. Tinc pendents els EEUU, Canadà, Xile, la Índia, Líbia, Russia… en fi, no acabaria…

Penses que algú contestarà? M’agradaria que a qui proposi aquest Meme el faci

De quina persona voldries llegir les respostes? De qualsevol que tingui ganes de mostrar una miqueta la seva personalitat

Perfum preferit: Mai dic quin perfum em poso, així que seguiré sent anònim en aquest detall

Esport preferit: Seria agosarat dir que el sexe, així que em quedaré amb la bicicleta

Tímid o extravertit: tímid per les meves coses, extrovertit quan assumeixo el meu paper en l’àmbit laboral

Sobrenoms: cap que en conegui

Mar o muntanya? Estiu mar i hivern muntanya. Em quedo amb el millor de cada lloc

Et fa por la mort? Més que por respecte, però després em resigno a pensar que s’acabarà tot això sense més. Soc poc fidel en aquest sentit a la meva creença en Déu

A quina hora vas a dormir, generalment? mai abans de la 1 de la matinada. Soc molt nocturn; m’agrada la nit

Què vols dir a la gent que et llegeixi: Doncs que gràcies per haver tingut la paciència d’arribar fins aquí!

Ara toca passar la Meme a dos fidel seguidors d’aquest bloc:

– Finestreta

– Peperines


Infecció de blocs polítics?

26 Desembre 2007
Cada dia que entro a Blocs.cat i em miro ràpidament la pàgina principal, on es visualitzen les darreres entrades al servidor de blocs, gairebé la meitat de les entrades són de temes relacionats amb la política.

Temes que bé situen per debatre els mateixos polítics – de regidors n’hi ha diversos – o directament militants de partits polítics o gent aficionada a seguir la política catalana, espanyola i municipal.

Contrasta la gran quantitat de blocs que tracten temes polítics amb l’aparent passotisme que hi ha entre la gent per seguir la política. De fet, el núvol de paraules que encapçala la portada de Blocs.cat destaca en gran la temàtica més important: la política.

No nego en cap cas la importància que crec que hauria de tenir la política, o si més no l’interès cap a ella, a efectes de què es decideix allò que afecta a les nostres vides, i que no sembla tenir-la. Sols contrasto l’aparent realitat amb la realitat que mostra aquest servidor de blocs en català.


Ser fidel al camí que omple el meu cor

25 Desembre 2007
Aquests dies de Nadal suposen una pila de canvis en la tradició habitual de les nostres vides. No només el típics canvis i costums que tothom viu al seu voltant, sinó també els canvis a la blogsfera catalana. Tothom parla del Nadal, tothom opina del Nadal, tothom és crític amb el Nadal.

És per això que no vull opinar del Nadal com tothom. Tinc la meva pròpia visió del Nadal com a jove d’Església que soc, però ara mateix tampoc vull dedicar aquest post d’avui a aquest tema.

Mentre dinava ara fa una estona, he vist pel telenotícies que parlaven d’un voluntariat molt maco, que m’ha agradat. És el telèfon de l’Esperança. Un telèfon on pot trucar tothom que necessiti ser escoltat o que vulgui parlar amb algú, fruit de la seva soledat, del seu desànim o de qualsevol altra circumstància que li preocupi.

He pensat que és un voluntariat diferent i que no està a la primera divisió dels voluntariats (com poden ser Càritas, Intermon, el Casal de Nens del Raval, Metges sense Fronteres…). No, res d’això. Un voluntariat que està a la segona divisió dels voluntariats, passant més desapercebut del que jo crec que es mereix, però sent-hi allà.

No he pogut evitar pensar en el meu amic peperines, un drogoadicte que sempre manifesta a través del seu bloc la seva soledat. He pensat que podia ser una opció bonica per a ell que truqués al 93.414.48.48. Almenys no passaria el dia de Nadal tan tan sol com pugui pensar que el passarà.

Aquest ha de ser doncs, el veritable Nadal, un Nadal viu i encès i solidari amb la desigualtat que tenim al nostre costat i que tant i tant sovint passa desapercebuda. Reivindico des d’aquí l’aspecte més cristià del Nadal i del missatge que difón la paraula de Jesús. Només així, almenys modestament, aconseguiré ser fidel al camí que omple el meu cor.


Acomiadar-se a la francesa

25 Desembre 2007
Les coses que algú pot trobar per internet sense buscar-les poden ser moltes. És així com he descobert el significat del que vol dir “acomiadar-se a la francesa”. Hi ha diverses teories al respecte.

N’hi ha que mantenen que durant el segle XVII es va posar de moda a França marxar d’aquesta manera ja que era considerat com un acte de mala educació interrompre una reunió per avisar que la persona se n’en anava.

Altres teories en canvi, sostenen que marxar a la francesa era quan algú decidia marxar d’un lloc però d’una manera provisional, és a dir, que la persona en qüestió tenia intenció de tornar, per exemple, per deixar la dona a casa (pròpia actitud de l’època), i en tant que quant tornava al lloc de la reunió, no es considerava necessari acomiadar-se.


Desenllaç del sopar

24 Desembre 2007
Bé, a escassament quatre hores de l’entrada al dia de Nadal, aprofito després d’haver fet una becaina de tres horetes, per a explicar una mica com va anar el sopar d’ahir nit, al que tenia bastantes poques ganes d’anar. Un sopar del que m’havien sorgit molts dubtes previs, dubtes que es van esvaïr allà mateix. Doncs bé, havia decidit deixar la meva moto aparcada al costat de casa seva i anar cap al restaurant en taxi, així podria tornar amb ella quan acabessim. A més a més, si després sortiem a prendre algo i anavem caminant, la moto allà m’hauria molestat més que qualsevol altra cosa.

Així que dit i fet, així ho vaig fer. Però per circumstàncies del trànsit, vaig arribar amb mitja hora de retràs. Una mitja hora que va provocar rebre dues trucades al meu mòbil interessant-se per mi. Una de les trucades era seva, l’altra, d’una altra noia del grup.

Total, que al final vaig arribar (tot i que hi va haver un altre noi que va arribar encara més tard que jo) al restaurant. Tots ja estaven asseguts i ella estava a l’altre extrem de la taula, situació que invalidava totalment qualsevol intercanvi de paraules més enllà del protocolari petó de benvinguda.

Al sortir del restaurant vam decidir anar a prendre algo. Ella es va mostrar molt allunyada de mi, semblava que m’evités. Em va frustrar una mica, així que en un moment en què estava caminant pel carrer al seu costat li vaig preguntar per què estava així de distant, pregunta la que em va respondre amb un dels seus gustosos somriures (d’aquells somriures que m’agraden) que era jo qui estava distant… va ser un encreuament ràpid de paraules, però tornava aquella nit aquella actitud de certa indiferència mútua davant la resta de gent. Al bar, tres quarts del mateix, gairebé ni ens vam tenir en compte, tot i alguna indirecta que li vaig deixar anar.

Semblava que la nit estigués peduda. Jo ja estava desanimat, només podia salvar la nit l’estona posterior al comiat del grup i la tornada fins a casa d’ella. Seria una estona en la que estariem tots dos sols. Era l’únic racó d’esperança que em quedava. Així que va arribar la despedida i gairebé tots ens vam separar. Cadascú va anar per a una banda diferent, excepte l’altra noia que m’havia trucat (que és íntima amiga d’ella), el seu exnovio, ella i jo. Així que vam caminar una estona els quatre junts fins que ells dos es van acomiadar. Ja quedàvem nosaltres dos sols.

El primer que em va preguntar va ser com havia anat. Jo li vaig explicar els meus plans. Es va sorprendre (positivament em sembla) tot i que em va comentar que es pensava que duria el cotxe, ja que l’altre dia haviem estat molt bé a dins. Li vaig dir que no tot explicant-li els motius. Així que vam començar a parlar, però semblava que no acabéssim d’arrencar una xerrada distesa, semblava que el fred o el distanciament del sopar encara durés… veia la nit perduda, però no vaig desistir. Així que vam intentar treure temes, pero hi havia massa silencis entre nosaltres. Al final ella va treure el tema que més mandra em feia parlar: aquella situació.

Vam coincidir en què era important aclarir-la perquè la situació era totalment transitòria. Ella em va dir que si tenia alguna cosa clara respecte la primera vegada que vam parlar del tema és que no es veia en aquests moments en una relació i que no la volia. Un revés que em venia encara menys sentir i parlar. De totes maneres, va puntualitzar que se sentia extremadament bé cada cop que estava amb mi. Hi va haver alguns moments que vaig inclús aconseguir treure-li els colors amb alguns comentaris meus. No sé, em va desconcertar aquesta suposada ferma decisió.

Una estona més tard tornava a dir-se en veu alta a ella mateixa que per què tot era tan complicat (com tres o quatre vegades ho va repetir) i que no sabia el que volia… li tornava a reaparèixer el fantasma del dubte davant la suposada fermesa que m’havia manifestat minuts abans. Què havia jo de creure’m? Que realment li pesa iniciar una relació perquè abans de l’estiu va trencar amb un altre noi? O bé el dubte que li havia reaparegut? No tinc resposta…

Total, que vam parlar una mica més, i jo vaig intentar fer-li veure les parts positives de les circumstàncies. Li vaig dir que era excessivament reflexiva i que havia de tallar menys les ales als seus sentiments. També vam parlar de la lluna plena que hi havia anit. Però el fred passava i anava apoderant-se poc a poc de nosaltres. Això ens passava perquè no havia portat el cotxe i l’alternativa havia estat el banc de davant de casa seva. Jo anava sense guants i tenia les meves mans gelades, a diferència d’ella, que anava protegida pels seus guants de pell.

Vist el panorama que hi havia, la vaig convidar a marxar perquè pugués anar a dormir i sobretot s’aïllés del fred, però em va dir que no, que no volia marxar a dormir. La seva proposta va ser d’entrar a la porteria per aïllar-nos una mica del fred. Proposta a la que vaig accedir-hi sense cap més consideració. Així que d’immediat vam veure’ns asseguts l’un al costat de l’altre tocant els nostres cossos als primers esglaons de l’escala. Estava fosca, només entrava un refiló de llum del carrer.

Vam comentar alguna cosa que ara poc recordo, perquè després va venir el tema de la temperatura de nou. Ella em va dir que es trobava una mica millor que al carrer, més reconfortada. Un comentari que vaig aprofitar per recordar-li que les meves mans seguien igual de fredes que abans. Ella s’havia tret els guants, detall que em va donar peu per posar-me els guants per sobre les meves mans tipus manta, vist que ella semblava no estar massa pel tema d’utilitzar l’excusa d’agafar-me les mans per escalfarme-les.

Però aquella apariència era només una apariència, ja que no gaire més tard arribarien les seves mans sota l’excusa que acabo de comentar. Semblava que estigués apareguent la llum d’aquella nit. Amb les seves mans ja em reconfortava. De fet, el canvi va ser radical perquè acompanyant les seves mans, el seu cos anava poc a poc acostant-se més a mi. Així que vaig decidir deixar la meva ma dreta per a què me l’escalfés mentre amb la meva ma esquerre l’agafava per la cintura mentre l’anava acostant més cap a mi.

La situació era aquesta. Tímidament anavem acostant les nostres cares. Tímidament sí, però sense pauses. Fins que la meva barbeta va nota les seves celles. Vaig anar baixant mentre anàvem parlant en veu més baixa. Notava ja el seu nas, els seus llavis just a sota, tot i que em resistia a decidir-me. Moments abans vam parlar en aquella entonació de tots i cadascún dels plats que haviem sopat. Eren els instants previs al petó. Un petó que va arribar quan va quedar totalment descrit el sopar i ja no teniem res més a dir.

No hi havia més plats a comentar. No hi havia més begudes a comentar. No hi havia més postres a comentar. No hi havia més cafès a comentar. I allà va arribar el petó. No vaig comptar-ne la durada, tot i que crec que menys de cinc minuts no va durar. Vaig notar la seva respiració alterada. Em vaig entregar a aquell petó, vaig acariciar la seva cara i li vaig correspondre a la seva llengua, als seus gestos.

Evidentment vam acabar amb una abraçada sense mirar-nos als ulls. Després vam intercanviar una mirada amb un somriure (especialment insistent per part eva, que no parava de riure i gairebé no deia res). Li vaig demanar que m’obrís la porta (que havia tancat amb clau), li vaig desitjar un bon Nadal, un desig que no va captar gaire perquè semblava estar bloquejada. Estava encallada en un somriure i d’allà no la vaig treure.

Eren tres quarts de sis de la matinada i jo avui havia de llevar-me a les 8, així que vaig marxar. Vaig passar molt de fred fins a casa. Eren les 6.05 de la matinada quan ja era al llit. Li vaig enviar un sms sense dir-li gaire res. Només que havia arribat bé i que no tenia paraules per dir res. Fa cosa de dos minuts m’ha saludat pel mesenger per desitjar-me un bon Nadal.