La sorpresa

Doncs sí, la sorpresa de rebre fa escassament una hora, quan estava entrant a casa, un sms seu. La sorpresa de rebre’l perquè no l’esperava. La sorpresa de llegir-lo perquè estava desencisat. La sorpresa perquè pensava que alguna cosa li passava…

Però ha reaparegut abans del sopar de diumenge. Ha reaparegut a través d’un sms on s’interessava per mi. M’ha fet recuperar el somriure i l’esperança per un moment.

Li he respost i m’ha comentat que demà acaba la seva agonia laboral. Serà llavors a partir de demà quan torni a donar símptomes d’il·lusió? Aquells símptomes que dies enrera em va transmetre amb les seves mirades, amb els seus comentaris i amb les seves converses per xat i per sms?

Torno a plantejar preguntes sense resposta. La resposta però arribarà en les pròximes hores. I mentrestant em torno a plantejar què he de fer amb el sopar de diumenge. Hi vaig o no hi vaig?

Rentat de cara

Després d’anar fent vàries proves i de mirar-me i remirar-me totes i cadascuna de les plantilles que Bloc.cat ens ofereix, m’he decidit a fer un rentat de cara a aquest bloc acabat de néixer.

La veritat és que és bastant complicat personalitzar el bloc, però de totes maneres, volia esforçar-me perquè el meu bloc, el meu confident, tingués més color i pogués tenir característiques pròpies, detalls que em vinguessin de gust tenir.

Segurament hi hagi molts altres blocs més macos o més ben treballats que el meu, però aquest, pel fet de ser meu, ja em dóna un carinyo especial. El bloc m’escolta, aguanta els meus mals de caps, no es queixa i a sobre és gratis… què més puc demanar? Potser donar gràcies als qui em llegiu de tant en tant i potser d’una manera especial a la Finestreta, que cada dia que entra, em deixa algun comentari.

Espero doncs, que us agradi el nou disseny.

Desencisat

Els dies van anar passant poc a poc. Jo em començava a sentir desencisat perquè la impressió que tenia és que ella no estava pel jo considero prioritari. Ni es connectava gairebé mai a internet, ni gairebé m’enviava missatges per iniciativa pròpia. Sols es limitava a respondre els que jo li enviava.

Va passar el vespre de divendres i li vaig enviar un nou sms proposant-li de veure’ns. La seva resposta va ser que no podia, i que el cap de setmana tampoc. Sé que va enfeinada, però fins a quin punt la feina ha de poder més que poder-nos veure una estona?

Per què sembla que l’únic que s’esforci en intentar aclarir això que ens passa sigui jo? Em dóna la impressió que ella pretengui evitar-me per així poder aclarir la seva ment i els seus sentiments.

Resignat i una mica fart de la seva resposta o d’aquest dolç passotisme, vaig enviar-li un sms dient-li que en tot cas ja ens veuriem el diumenge que ve, que és quan tenim el sopar de Nadal del nostre grup.

Però el cert és que no tinc gens de ganes d’anar-hi per dos motius. Per una banda, perquè hi anirà gent que no és del grup i amb la que no tinc tanta confiança com per passar-ho bé. I segon motiu, perquè em pregunto si no anant-hi ella reaccionarà a la meva absència. Si no hi vaig, serà per ella un toc d’atenció de què alguna cosa no va prou bé? És que realment necessito que estigui una mica més per mi?

Preguntes sense resposta. Igual que el tema del sopar, al que encara no he decidit si anar-hi. Tinc encara set dies d’aquí a diumenge que ve.