El divorci

Aquest matí he rebut un sms d’una amiga que està en tràmits de separació. Fa alguns anys que anava aguantant la relació d’una manera molt supèrflua, bàsicament per donar una certa imatge “familiar” per a les seves filles. Però finalment la cosa no ha aguantat més.

Jo fa molt de temps que li venia advertint que el millor era que es divorciés perquè la veig infeliç. Només li omple de casa seva les seves criatures, però s’ha esforçat molt perquè el seu marit la tractés bé, l’estimés, però no ha aconseguit res de res.

M’alegro per ella perquè a partir d’ara no haurà de donar explicacions a un marit que constantment la controlava i li coartava (s’escriu així?) la seva llibertat i en alguns casos el seu respecte.

M’entristeixo però, perquè sé que uns moments així són difícils, especialment per ella, que tem que es quedarà sola pel que li resta de vida. Però estic segur que no s’hi quedarà. És una persona molt trempada i espabilada.

Aquest post, malgrat el meu i el seu anonimat, va dedicat a ella. Per poc que pugui, malgrat viure lluny de mi aquesta noia, intentaré bonament ajudar-la. No hi ha cap més alternativa per afrontar i seguir alimentant aquesta amistat. És el meu deure.