Entre missatge i trucada…

Fa una estona que he rebut un sms seu convidant-me a anar al teatre aquest vespre. Sembla que te una oferta i m’ha escollit a mi anar-hi… Pensava respondre-la en uns minuts, que he de sortir a fer un encàrrec, però s’ha avançat.

I s’ha avançat perquè m’ha trucat teòricament per a preguntar-me si havia rebut l’sms i per quedar així en l’hora i el lloc.

Aquest positiu imprevist confirma que ens veurem abans del sopar previst pel diumenge. Confirma per tant que ella fa un pas més al respecte. Són sens dubte bones notícies perquè poc a poc tan esmicolant l’incertesa que fa uns dies tenia.

Ara només em falta esperar aquestes escassament tres horetes per poder creuar-nos la mirada i un somriure.

Matí trist

M’he llevat com he pogut. Els llençols m’han jugat una mala passada i he fet tard a una classe a la que havia d’anar. De manera que aquí estic escrivint una mica al meu bloc i matant una estona fins la propera hora.

Al sortir al carrer, he notat un fred propi de la tardor, d’una tardor que sembla que no acabi d’arribar. He notat un matí trist, ennuvolat, amb una pluja que està caient amb molta molta tranquilitat, amb poca gent vaguejant pels carrers.

He baixat al pàrquing a recollir la moto, i durant aquella estona ha deixat de caure la fina pluja. Per sort, tot i que no tinc garantit que em mulli quan torni cap a casa.

M’agraden els dies de pluja, però no quan m’he de desplaçar necessàriament per fer les coses quotidianes obligades, bàsicament per anar a estudiar o per anar a treballar. Diferent és que m’agafi la pluja un dissabte o un altre dia que no he de fer res per obligació.

La tardor està tímidament arribant en el que hauria de ser ple hivern. El clima va girant, va canviant els papers. Els estius deixen de ser calurosos i els hiverns deixen de ser freds. Però sempre hi haurà dies que ens llevarem amb matins tristos com avui.

Més passos 2/2

Si fa un moment descrivia el pas que va fer ahir, ara vull centrar-me en el pas que ha fet avui. Tot plegat però, es remunta a ahir per la nit quan vam anar a dormir, que li vaig enviar un sms animant-la, perquè, com he dit al darrer post, vam acabar la conversa, però ella se sentia una mica rallada. Així que creia que el millor era enviar-li un sms de bona nit donant-li ànims. I així ho vaig fer.

Al llarg del dia d’avui, que ha estat un dia bastant estressant, amb poquissims minuts de descans, no he rebut res d’ella, cap trucada, cap email, cap sms… però he d’admetre també, que no hi he pensat, ja que he estat molt embolicat i he hagut de preparar aquesta reunió maratoniana que s’ha allargat fins fa uns 55 minuts.

La meva sorpresa ha estat vora les 12 de la nit, quan sense dir-li res ni estar, lògicament, connectat a internet, he rebut el seu sms. Primer pensava que seria un sms de casa fruit del retard que estava provocant la reunió de treball a la que estava assistint, però no, era un sms seu.

Em venia a donar les gràcies per l’sms d’ahir i s’excusava per no haver-me escrit al llarg del dia, tot al·legant que havia anat molt estressada. Li he comentat que encara era reunit, i la conversa no s’ha allargat gaire més de dos sms.

Jo lògicament no podia estar escrivint missatges pel mòbil, i ella m’escrivia des del llit, pel que no he pogut atendre-la com s’hauria merescut. Però en tot cas, una mica de distància crec que pot anar bé… Del sopar, tampoc ha dit res de res.

Més passos 1/2

Bona nit. És molt molt tard. Fa poc més de 40 minuts que he arribat de la feina. Ha estat un dia d’aquells que dius, molt durs. Però tot i així, no volia posar-me a dormir sense abans plantejar els canvis que entre ahir i avui han sorgit de la meva relació amb la meva amiga.

Si bé fa uns dies que no tenia clar si anar a sopar o no anar-hi, ara encara no tinc menys clar, tot i que ella en aquests dos dies ha fet passos que considero que són significatius.

Ahir nit, jo em vaig connectar tard a internet perquè arribava a casa sobre les 12 de la nit. La vaig veure connectada però no li vaig dir res. De fet no va fer falta, ja que pocs minuts després era ella qui em saludava. Bé! Semblava que poc a poc anavem recuperant terreny…

Vam parlar molta estona, vora 3 hores. A ella la vaig veure bastant contentota, bastant alegre, tot i que em va mostrar la seva preocupació perquè els dubtes no li marxaven. La vaig animar dient-li que no esperés que un tema com el nostre, en 1 setmana ho resoldriem, i que en tot cas havia de deixar córrer molt més els seus sentiments, i ser menys racional. Una observació que va destacar dient-me que tenia raó i que era l’única persona que li havia aconseguit encertar els seus estats d’ànim i que li semblava extrany però molt positiu.

Per un moment al final es va rallar una mica de la situació, però crec que vaig aconseguir reanimar-la una mica. No em va dir res de res ni em va proposar de veure’ns abans del sopar del grup.

Crec de totes maneres que ja va ser un pas important per ella, assumir que potser és massa racional i que hauria de mostrar més els seus sentiments.