Acaba la setmana amb compromisos de feina

Doncs sí. Ja és molt habitual que aquests dies propers a Nadal les empreses i organitzacions facin sopars de Nadal on tothom es troba per cel·lebrar una festa que cada dia és menys religiosa i és més comercial.

I avui m’ha tocat a mi. Diguem que he arribat fa uns minuts. No era ben bé un sopar, era més aviat una mena de pica-pica. Amb això he acabat la setmana i començo les vacances laborals ja que passat festes em tocaran els exàmens, però de moment prefereixo no pensar-hi.

El pica-pica doncs, ha anat bé. Potser m’hauria agradat veure alguns companys que no sé per quins motius no han vingut. Alguna circumstància els ho haurà impedit. Tots ens hem acomiadat i ens hem desitjat una bona entrada d’any.

I l’any que ve, quan tornem, ens explicarem com han anat aquests dies de feina, on hem estat, què hem fet, què ens han portat els Reis… i així començarà un nou cicle de la vida; un any més que acumularem a la nostra història personal: la nostra vida.

Teatre amb molt bona companyia

Finalment tal com avançava ahir, vaig anar al teatre amb ella. L’obra no va durar excessivament massa, així que quan va acabar vam anar a menjar alguna cosa perquè teniem l’estómac buit.

El sopar va estar molt bé, en la nostra línia de simpatia i afecte que ve caracteritzant aquesta temporada amb ella. Però com que no ens conformàvem amb el sopar, vam decidir anar a prendre alguna cosa, així que amb un parell de voltes vam trobar un bar que ja haviem vist una altra vegada però que no ens hi haviem quedat.

En sí vam estar parlant de moltes coses, de temes molt variats (des de tonteries fins a temes de moral). El cambrer anava fent fotos a totes les taules, i com no, nosaltres també vam ser objecte de la seva imprevista afició.

Al sortir va començar a ploure, de manera que la vaig acostar a casa seva amb el cotxe. I allà va començar la llarga estada de tota la nit.

Vam seguir parlant molt, de moltes coses, de tonteries nostres. Li vaig dir que em feia molta mandra anar al sopar de diumenge vinent perquè hi hauria molta gent, però em va gairebé obligar a anar-hi, tot amenaçant-me que em vindria a buscar si no hi anava. Ens vam tocar i agafar les mans en diverses ocasions, seguiem rient, seguiem passant-ho sanament bé. Però es feia tard i haviem de recollir-nos.

Va començar a ploure fort, així que la vaig deixar just davant de la seva porteria perquè es mullés el menys possible. Ens vam acomiadar. Jo estava al volant del cotxe mentre ella em feia un petó en una galta, i amb una ma m’agafava l’altra galta. Un petó diferent als típics dos petons protocolaris que ens haviem fet al veure’ns.

Aquell comiat va ser impactant. Estava eufòric. Eren les 4:30 del matí i jo ja estava sol al cotxe, així que em vaig dirigir cap a casa i em vaig posar al llit, on li vaig enviar un sms donant-li les gràcies per aquella grata companyia.

Fa pocs minuts m’ha contestat un sms molt emotiu.