Així que dit i fet, així ho vaig fer. Però per circumstàncies del trànsit, vaig arribar amb mitja hora de retràs. Una mitja hora que va provocar rebre dues trucades al meu mòbil interessant-se per mi. Una de les trucades era seva, l’altra, d’una altra noia del grup.
Total, que al final vaig arribar (tot i que hi va haver un altre noi que va arribar encara més tard que jo) al restaurant. Tots ja estaven asseguts i ella estava a l’altre extrem de la taula, situació que invalidava totalment qualsevol intercanvi de paraules més enllà del protocolari petó de benvinguda.
Al sortir del restaurant vam decidir anar a prendre algo. Ella es va mostrar molt allunyada de mi, semblava que m’evités. Em va frustrar una mica, així que en un moment en què estava caminant pel carrer al seu costat li vaig preguntar per què estava així de distant, pregunta la que em va respondre amb un dels seus gustosos somriures (d’aquells somriures que m’agraden) que era jo qui estava distant… va ser un encreuament ràpid de paraules, però tornava aquella nit aquella actitud de certa indiferència mútua davant la resta de gent. Al bar, tres quarts del mateix, gairebé ni ens vam tenir en compte, tot i alguna indirecta que li vaig deixar anar.
Semblava que la nit estigués peduda. Jo ja estava desanimat, només podia salvar la nit l’estona posterior al comiat del grup i la tornada fins a casa d’ella. Seria una estona en la que estariem tots dos sols. Era l’únic racó d’esperança que em quedava. Així que va arribar la despedida i gairebé tots ens vam separar. Cadascú va anar per a una banda diferent, excepte l’altra noia que m’havia trucat (que és íntima amiga d’ella), el seu exnovio, ella i jo. Així que vam caminar una estona els quatre junts fins que ells dos es van acomiadar. Ja quedàvem nosaltres dos sols.
El primer que em va preguntar va ser com havia anat. Jo li vaig explicar els meus plans. Es va sorprendre (positivament em sembla) tot i que em va comentar que es pensava que duria el cotxe, ja que l’altre dia haviem estat molt bé a dins. Li vaig dir que no tot explicant-li els motius. Així que vam començar a parlar, però semblava que no acabéssim d’arrencar una xerrada distesa, semblava que el fred o el distanciament del sopar encara durés… veia la nit perduda, però no vaig desistir. Així que vam intentar treure temes, pero hi havia massa silencis entre nosaltres. Al final ella va treure el tema que més mandra em feia parlar: aquella situació.
Vam coincidir en què era important aclarir-la perquè la situació era totalment transitòria. Ella em va dir que si tenia alguna cosa clara respecte la primera vegada que vam parlar del tema és que no es veia en aquests moments en una relació i que no la volia. Un revés que em venia encara menys sentir i parlar. De totes maneres, va puntualitzar que se sentia extremadament bé cada cop que estava amb mi. Hi va haver alguns moments que vaig inclús aconseguir treure-li els colors amb alguns comentaris meus. No sé, em va desconcertar aquesta suposada ferma decisió.
Una estona més tard tornava a dir-se en veu alta a ella mateixa que per què tot era tan complicat (com tres o quatre vegades ho va repetir) i que no sabia el que volia… li tornava a reaparèixer el fantasma del dubte davant la suposada fermesa que m’havia manifestat minuts abans. Què havia jo de creure’m? Que realment li pesa iniciar una relació perquè abans de l’estiu va trencar amb un altre noi? O bé el dubte que li havia reaparegut? No tinc resposta…
Total, que vam parlar una mica més, i jo vaig intentar fer-li veure les parts positives de les circumstàncies. Li vaig dir que era excessivament reflexiva i que havia de tallar menys les ales als seus sentiments. També vam parlar de la lluna plena que hi havia anit. Però el fred passava i anava apoderant-se poc a poc de nosaltres. Això ens passava perquè no havia portat el cotxe i l’alternativa havia estat el banc de davant de casa seva. Jo anava sense guants i tenia les meves mans gelades, a diferència d’ella, que anava protegida pels seus guants de pell.
Vist el panorama que hi havia, la vaig convidar a marxar perquè pugués anar a dormir i sobretot s’aïllés del fred, però em va dir que no, que no volia marxar a dormir. La seva proposta va ser d’entrar a la porteria per aïllar-nos una mica del fred. Proposta a la que vaig accedir-hi sense cap més consideració. Així que d’immediat vam veure’ns asseguts l’un al costat de l’altre tocant els nostres cossos als primers esglaons de l’escala. Estava fosca, només entrava un refiló de llum del carrer.
Vam comentar alguna cosa que ara poc recordo, perquè després va venir el tema de la temperatura de nou. Ella em va dir que es trobava una mica millor que al carrer, més reconfortada. Un comentari que vaig aprofitar per recordar-li que les meves mans seguien igual de fredes que abans. Ella s’havia tret els guants, detall que em va donar peu per posar-me els guants per sobre les meves mans tipus manta, vist que ella semblava no estar massa pel tema d’utilitzar l’excusa d’agafar-me les mans per escalfarme-les.
Però aquella apariència era només una apariència, ja que no gaire més tard arribarien les seves mans sota l’excusa que acabo de comentar. Semblava que estigués apareguent la llum d’aquella nit. Amb les seves mans ja em reconfortava. De fet, el canvi va ser radical perquè acompanyant les seves mans, el seu cos anava poc a poc acostant-se més a mi. Així que vaig decidir deixar la meva ma dreta per a què me l’escalfés mentre amb la meva ma esquerre l’agafava per la cintura mentre l’anava acostant més cap a mi.
La situació era aquesta. Tímidament anavem acostant les nostres cares. Tímidament sí, però sense pauses. Fins que la meva barbeta va nota les seves celles. Vaig anar baixant mentre anàvem parlant en veu més baixa. Notava ja el seu nas, els seus llavis just a sota, tot i que em resistia a decidir-me. Moments abans vam parlar en aquella entonació de tots i cadascún dels plats que haviem sopat. Eren els instants previs al petó. Un petó que va arribar quan va quedar totalment descrit el sopar i ja no teniem res més a dir.
No hi havia més plats a comentar. No hi havia més begudes a comentar. No hi havia més postres a comentar. No hi havia més cafès a comentar. I allà va arribar el petó. No vaig comptar-ne la durada, tot i que crec que menys de cinc minuts no va durar. Vaig notar la seva respiració alterada. Em vaig entregar a aquell petó, vaig acariciar la seva cara i li vaig correspondre a la seva llengua, als seus gestos.
Evidentment vam acabar amb una abraçada sense mirar-nos als ulls. Després vam intercanviar una mirada amb un somriure (especialment insistent per part eva, que no parava de riure i gairebé no deia res). Li vaig demanar que m’obrís la porta (que havia tancat amb clau), li vaig desitjar un bon Nadal, un desig que no va captar gaire perquè semblava estar bloquejada. Estava encallada en un somriure i d’allà no la vaig treure.
Eren tres quarts de sis de la matinada i jo avui havia de llevar-me a les 8, així que vaig marxar. Vaig passar molt de fred fins a casa. Eren les 6.05 de la matinada quan ja era al llit. Li vaig enviar un sms sense dir-li gaire res. Només que havia arribat bé i que no tenia paraules per dir res. Fa cosa de dos minuts m’ha saludat pel mesenger per desitjar-me un bon Nadal.
Publicat per somiador 
DIES DE SOMNIS 