Xerrada al sol

Dissabte migdia. Fa solet i hi ha gent passejant pel parc. Moltes famílies amb nens petits passejant per allà. Busquem un banc que toqui el sol (a petició seva). Jo hi accedeixo, ja m’està bé que ens toqui el solet. Finalment el trobem, ens asseiem i ella sembla sentir-se bloquejada, sembla que no li surtin les paraules.

Finalment comença a dir que clar, que allò que va passar l’últim dia, que la va fer reflexionar, i que li sap tot plegat molt de greu, perquè en cap moment m’ha volgut fer mal i que se sent fatal i tal. I comença a plorar. Em diu que l’únic que em pot oferir és ser amiga meva amb dret a “roce” perquè no vol res seriós.

I per això m’has fet venir fins aquí i em vas tenir entretingut al telèfon l’altre dia?? – vaig pensar -. Doncs es veu que sí. Jo li pregunto que tot allò està molt bé, però que no sé veure cap novetat en les seves paraules. Ella em diu que ja, però que volia dir-m’ho i deixar-m’ho clar. Doncs ja m’ho has deixat clar nena – vaig pensar-.

Total, que després d’aquesta xerrada al sol, se’m torna a posar a plorar per dir-me que li rallen altres coses (que no jo) de la seva vida. Bàsicament relacions tivants amb les seves amigues. Vaig intentar tranquilitzar-la, i quan va estar més tranquila, vam anar junts en moto cap a casa seva. Ens apressava el temps perquè entrava per la tarda a treballar.

Vaig arribar a casa amb cara de desencís, pensant que tota la màgia ha acabat. Que aquesta noia tan i tan indecisa no em convé.

D’ençà fins avui, dos o tres cops m’ha saludat ella (a iniciativa seva) a través del xat. Però quan s’adoni de les coses que vol, haurà fet tard, i el somiador haurà emprès el vol cap a un altre camí.

Les coses com són

El tema que tractaré és una mica delicat bàsicament per les noies ja que fa referència als pits de les dones. No és cap post eròtic, sexual o sortit, simplement una reflexió sobre l’actitud que adopten determinades dones davant del tamany dels seus pits.

A veure, davant dels gustos dels homes sobre el tamany dels pits d’una dona, no hi ha res escrit. Hi ha qui els agraden els pits grossos, altres els mitjans o altres els pits petits. Digue-me que cada tipus de pit té el seu atractiu, té la seva part positiva i la seva part menys positiva, però el tema no és aquest.

El desastre apareix quan estas lligant i els pits que estas veient, són més petits del que tu havies vist inicialment, degut a l’efecte “engrandidor” dels subjectadors d’aquests amb “relleno”. Sembla com si el somni de gaudir d’aquells pits quedés esvaït entre una falsa realitat.

Si una noia té els pits grans, els té grans. Si els té petits, els té petits, i ja està. Les coses com són no? Però això de què es facin petits per l’efecte relleno no m’agrada. Prefereixo uns pits petits de bon començament, que no una cosa extranya que s’infla o es desinfla a conveniència de l’actriu que els llueix.

Serà tot plegat un gest de complexe perquè tenen els pits petits? O simplement serà la moda de què cal tenir uns pits grans per triomfar? No ho sé, però sigui el que sigui, el que cal és que un s’accepti tal com és, i que no intenti reconvertir artificalment aquelles coses que són com són.

L’extranya trucada

Era la setmana passada. Em truca al capvespre. Inesperada totalment. No imaginava que truqués. Jo estava arribant a casa. Era un dia d’aquells que va ploure.

Em truca per dir-me que ha estat reflexionant sobre el que va passar diumenge, que se sent rara i que la situació és extranya, i que en tot cas, vol parlar amb mi personalment per pensar en el tema. Total, jo li dic que per part meva cap problema però que no he pensat en el que va passar diumenge perquè estic aquells dies molt enfeinat.

És així com després de mitja horeta, decidim veure’ns dissabte al migdia en un parc de la ciutat, a mig camí entre casa seva i la meva, i és allà on em comença a explicar el per què d’aquella extranya trucada.

Em trobo fatal

Doncs sí, no em trobo gens bé. Des d’ahir per la nit que m’he anat encostipant i ara estic aguantant una mica de mal de cap i aquells mocs que no són mocs sinó que són líquid que surt pel nas i que no pots treure amb facilitat. És aquesta sensació constant d’incomoditat i al mateix temps d’impotència per no sentir-te amb forces.

Se m’ha acudit provar un remei casolà que m’ha dit una companya de feina i amiga. Prendre llimona amb mèl i tot barrejat amb una miqueta d’aigua i al foc. Un poti-poti molt raret, amb un gust tremendo de llimona i bastant indigerible. I encara m’ha dit que ho prengui tres cops al dia!

És el primer cop que prenc aquest remei casolà, però segons diu, és infalible. I casi que m’ha obligat a prendre’l, perquè demà al vespre tenim una presentació i jo soc qui porta “la veu cantant”, pel que val la pena que demà sigui “rigorós” amb el remei per veure si em puc curar una mica més.

Remuntant!

Aquests dies la feina es complica una mica més del previst però és suportable. Mica en mica vaig remuntant i torno a donar vida al meu bloc a pesar dels dubtes d’alguns de vosaltres. Però poc a poc anireu veient vida de nou al bloc. Paraula de somiador, jeje…

Aquest cap de setmana marxo a Madrid a veure una amiga que està en ple procés de divorci i vam proposar de veure’ns fa uns dies perquè fa mesos que no ens veiem i d’alguna manera em sento obligat a anar-la a veure. També em ve de gust, perquè suposo que en moments difícils, costa donar suport des de la distància. Per cert, hi aniré en avió. Encara no confio en això de l’AVE.

I respecte la mossa, doncs alguna novetat més hi ha però tampoc massa més. En breu penjo el post que us dec.

Una forta abraçada a tots aquests i aquestes incondicionals que em seguiu i m’aguanteu.

De tot cor.