Dies preSetmana Santa

Doncs jo vaig estar fora uns dies previs a la Setmana Santa, però no li vaig dir que marxava a “passejar” per Europa, de manera que vaig apagar els meus mòbils (feina i particular) perquè el tema del roaming està molt molt car últimament. Així que vaig fer tot allò que fa un turista en un país estranger, tot plegat fins que vaig arribar a Barcelona.

Just a l’obrir els mòbils aquí, sento que comencen a arribar-me sms d’avís de trucada. N’hi havia vàrios, però d’ella una pila, potser set o vuit per tres dies i mig que vaig ser fora. Tot plegat però, és que ella m’havia enviat un sms el dia que jo marxava dient-me que quan pugués que la truqués. Però jo ja em vaig oblidar d’aquell sms.

Finalment, ja en plena Setmana Santa rebo una trucada seva. Estava entre desesperada i cabrejada. Que què m’havia passat que no estava localitzable, que què passava perquè semblava que estigués passant d’ella, que si li havia de dir alguna cosa, que ella volia parlar amb mi i veure’m… en fi, una “retaíla” és la que em va caure a sobre, i he d’admetre, que aquest cop sí, de manera justificada per la seva part. Jo vaig evitar entrar en discussions, perquè no em venia de gust discutir-me, tot i que vaig veure que ella sanament m’esbroncava perquè estava preocupada de debò. Tot i que la meva vista per les dones cada cop tinc més clar que no és pas referent de res.

 Total, que vam dir de veure’ns si podia ser pel pont, però finalment no va poder ser. Així que vam quedar divendres passat. Com comprendreu, toca un nou post al respecte!

De tornada

Bona nit a tots,

He arribat fa pocs minuts de la feina. Avui la cosa s’ha complicat una mica i he arribat tocades les 11 de la nit. Però és el que té tenir dies que surts abans i altres més tard.

Aquesta setmana he estat a Italia, coneixent una mica territoris i costums. I bé, tot i que en coneixia alguna part, sempre és gratificant conèixer nous entorns i racons que abans desconeixies. Soc un rodamón, i més que m’agradaria ser-ho! Però de vegades, limitacions econòmiques i de temps ho impedeixen.

D’ella he tingut algunes notícies més que ja explicaré en un nou post. Més que res perquè volia fer-vos saber que ja he tornat, que tot ha anat bé i que espero que a tots vosaltres les vacances de Setmana Santa, els qui les hagueu pogut fer, us hagin provat la mar de bé.

El no de darrera hora

Ahir em va trucar i em va proposar de veure’ns avui al vespre per anar al teatre. En principi li vaig dir que sí tot i no voler-hi anar. No sabia quina excusa posar-li per dir-li que no, així que vaig pensar que avui al migdia ja me les apanyaria per dir-li que no.

Total, que ens creuem aquests sms:

jo: Ei hola, al final baixo a casa mons pares. Et fa res que deixem el teatre per un altre dia? Merci i perdona eh! un petó.

ella: Doncs no et puc dir que no em fa res perquè sí que me’n fa. Ja hi comptava a aquestes alçades la veritat. Però bé, si vols anar a casa tons pares, doncs res.

jo: No es tracta tant de voler com d’haver de. Cuida’t. Un petó.

I aquí ja no he obtingut cap més resposta. És evident que pel to del sms s’ha molestat, però una mica és el que buscava, que es distanciés una miqueta de mi. Potser em direu que he estat cruel. Potser sí o potser no, no ho sé, però ara mateix és el que el cap em demanava. En fi, aquestes són les novetats d’avui.

La meva debilitat

Cada cop em sembla sentir que tinc una debilitat molt gran: les dones. Per una banda, aquesta noia que em porta tant de cap i que d’una vegada per totes he de decidir què faig amb ella. En segon lloc les noies del curset dels dissabtes. N’hi ha un parell que em causen una simpatia especial, la que he citat algun cop com “l’altra ella” i una altra mossa que sempre em dóna molta conversa.

Ahir vaig anar a apuntar-me al gimnàs i la comercial que em va atendre era una noia sudamericana. No soc habitual amant de la bellesa llatina, vull dir que m’atrau molt més una noia morena espanyola que d’allà abaix, però aquesta noia era tot un símptoma de debilitat. Una atracció increïble.

I tot plegat em força a fer una aturada en el temps per mirar enrere i veure que la meva debilitat són les dones. Per afinitat, per complicitat, per atracció, jo què sé! Però penso en els animals que maltracten les dones i se’m creuen els cables. Com amb l’atracció d’una dona algú pot agredir-la? Amb lo “valuós” que és el sexe femení el que cal és cuidar-lo, tractar-lo bé, amb el respecte merescut, perquè al cap i a la fi, l’atracció entre humans és algo necessari i bo perquè brilli la vida. Tot plegat, malgrat que sigui dèbil davant la màgia que em fan respirar les dones.

La pifia

Era dilluns, i vaig anar a Barcelona a fer un encàrrec, i més concretament a prop de casa seva. Sabia que estava malalta, i només se’m va ocórrer acostar-me a casa seva a veure-la. Li vaig comprar unes catànies en una pastisseria que hi havia allà a la vora.

Decidit, pujo cap a casa seva i m’obre la porta la seva mare. Em diu que està dormint i que li sap greu per mi, però que clar, que dorm. Jo, m’afanyo a dir-li que no pateixi, que soc allà perquè estava de pas. Total, em pregunta qui soc, i li dic. I marxo cap a casa sense atrevir-me a donar-li les catànies a la seva mare.

Ja entrada la nit, em va enviar un sms donant-me les gràcies per la visita, i al xat després, vam comentar la jugada. Estava contenta perquè l’havia anat a veure. Però ella ho estava més que jo, perquè vaig estirar-me dels cabells d’haver-hi anat. Crec que hauria de començar a distanciar-me poc a poc d’ella, perquè la situació no m’està convencent.  Però dilluns vaig cometre aquesta pifia i ara ja està fet.

Pot ser que demà divendres em proposi de veure’ns, però si aquesta invitació arriba, li donaré qualsevol excusa per no quedar. Crec que això és el que més em convé ara mateix.