Trucada i llàgrimes

31 Mai 2008

Bona tarda a tothom. Torno a posar-me davant l’ordinador avui per a explicar-vos quelcom que m’ha passat fa escassos minuts. Ahir ella em va trucar al vespre però no li vaig poder respondre al telèfon, de manera que quan vaig arribar a casa la vaig telefonar però estava en un lloc amb molt mala cobertura perquè no vam poder-nos comunicar, així que avui, després de dinar l’he trucada i al no respondre’m, li he deixat un missatge al contestador.

Com ja intuïa, ha respost i m’ha trucat. Però el més curiós ha estat preguntar-li què tal estava que s’ha posat a plorar. Clar, la meva primera reacció ha estat pensar que sentir-me li havia produït aquell efecte. Perdoneu la meva poca modèstia, ho sé, però ha dit que es tractava de la setmana, que laboralment li havia anat bastant malament i que estava així. Total, que el llagrimeix ha tornat uns minuts després.

Hem estat parlant una estoneta i m’ha comentat que havia de fer uns encàrrecs aprop de casa meva i que si volia que fessim un cafè. Li he dit que tenia coses a fer, però que mirés de trucar-me per veure si podiem veure’ns. I així hem quedat. Feia dies que no sabia res d’ella (l’últim dia ens vam veure pel mesenger) i vet-ho aquí que avui ha reaparegut.

Bé, no té res de trascendental això, ho sé, però creia que valia la pena explicar-vos-ho.


És inútil continuar?

28 Mai 2008

Com a bon amant que sóc del rock català, avui us deixo un video dels qui han estat els més grans de la història del moviment musical català malauradament avui ja desapareguts. Aquesta cançó és d’aquelles que em generen certes sensacions i records del passat quan l’escolto. Segur que us agrada!


La darrera nit

26 Mai 2008

Durant tota la setmana havia estat plovent amb molta continuïtat, dia i nit sense parar de manera que no haviem vist el sol en tot el dia, els núvols impregnaven tota la comarca i la casa dels pares. Però finalment la pluja havia cessat una estona a l’inici d’aquell capvespre de primavera.

Vaig obrir la porta de la casa i vaig treure el nas per ensumar l’olor a verd que feia l’entorn. Regalimaven gotes de les copes dels arbres que tímidament em mullaven els cabells i la cara, però m’encantava aquella sensació de proximitat amb la natura més verge. El fum que treia la xemeneia s’anava ficant entre aquella olor a verd. Tot plegat em donava aquella seguretat de sentir-me en un paratge únic i poc comunicat. Una sensació de sentir-me enmig de la natura.

Vaig deixar anar una bafarada d’alè mentre veia com l’aire calent que sortia de la meva boca es transformava en vapor fruit del contrast amb el fred exterior. De petit sempre m’havia agradat fer-ho. I ara que sabia que aquella seria la darrera nit que passaria a la casa de la muntanya després d’uns dies de descans a aquell racó de l’Alt Urgell, em venia de gust recordar moments de la meva infantesa, d’aquells llargs caps de setmana que passava quan era nen en aquella casa de muntanya, on els hiverns nevats i freds i els estius alegres i lluents consumien cadascún dels dies que tenia de vacances.

En aquell moment va trencar la meva concentració el mòbil que m’avisava que havia arribat un missatge de text. Allò era tenir molta fortuna perquè en aquell poblet tan sols arribaven les engrunes de les ones de telefonia mòbil i la comunicació es feia difícil. Era la Gisela. Em comentava que s’anava a sopar a casa dels seus pares i que arribaria tard, així que sense gaire entusiasme li vaig respondre al missatge amb un comentari molt genèric on li desitjava que li anés bé el sopar. Amb l’insuportable que era el seu pare, tenia els meus dubtes que el sopar fos prou amè.

Sentia com a dins la casa el pare mirava la televisió mentre la mare preparava la taula per sopar. Estava desganat i amb ganes de posar-me al llit. Em començava a aborrir estar allà dalt i no em treia del cap el viatge que aquella mateixa setmana fariem cap a Venècia amb la Gisela. No sabia si era un encert o un error fer el viatge, però ja estava tot organitzat.

Vam sopar una crema de ceps que la mare sempre feia quan erem allà dalt. De segon hi havia xai acompanyat amb amanida. Però tot i els esforços per ser present al sopar de cap i de cos, jo seguia pensant en el viatge a Venècia. Com que els comensals estaven més pendents de la televisió que de la família, vaig tenir sort que no vaig ser objecte de preguntes. Després de menjar les postres vaig enunciar que me n’anava dormir perquè em sentia bastant cansat.

Ja a l’habitació que tenia preparada per quan feia les meves visites, vaig treure’m la roba i em vaig posar el pijama mentre em posava a llegir una novela de suspens que havia agafat en préstec a la biblioteca del barri.


Ella també és humana

22 Mai 2008

Coses que de tant en tant ens passen als humans, i que la periodista, com que també ho és no ha pogut evitar la contenció del tema. Poseu els altaveus alts per poder gaudir del concert!


Curiositats de Xina

20 Mai 2008

Pek�n

La setmana passada vaig conèixer una noia de Xina amb la que ahir mateix vaig poder mantenir de nou una conversa. Curiós perquè em va explicar algunes coses sobre aquest emergent país asiàtic.

  1. Les botigues i els comerços treballen 24 hores al dia, sense descans. Ens podriem imaginar Barcelona sense parar mai? Que per les nits hi hagués l’activitat que hi ha durant el dia? Seria tremendament caòtic eh!
  2. Són especialistes en herbes medicinals i sabons fets amb extractes d’aquests tipus d’herbes, molt sovint molt saludables per la salut. Tampoc no en tenia ni idea.
  3. Els karaokes són el pal de paller de les sortides de la gent. Igual que aquí es va a bars, allà es va als karaokes que tenen cançons ens xinès i en anglès. Pel que em va venir a dir, hi ha karaokes a cada cantonada. Curiós l’esperit “OT” dels xinesos.
  4. El més curiós de tot, és que als karaokes posen fruites per anar picant mentre la gent canta. Fruites? No m’imagino fotent-me una cervesa o qualsevol combinat i anar-lo prenent amb fruties, jajaja… si més no, seria exòtic!

L’egoisme dels fumadors al cotxe

18 Mai 2008

Tal com sona. La majoria absoluta dels fumadors que condueixen són uns absoluts egoistes. Primer, perquè trobo igual de malament que es pugui parlar pel mòbil mentre es condueix com que es fumi. Això sí, una actitud està penada per la llei i l’altra no. Doncs no ho entenc, perquè tanta distracció suposa parlar amb algú, marcar un número o escriure un sms mentre conduïm, com estar fent calades al cigarro, encendre’l, llençar la cendra o apagar-lo. Però bé, les coses estan així de mal fetes.

Però quan dic que els fumadors al cotxe són uns egoïstes ho dic perquè sempre llencen la cendra per la finestreta. Una guarrada per altra banda, però especialment pels qui anem en moto que ens ve directament a la cara. Tant costa d’entendre que no van sols pels carrers i per la carretera? Tant costa d’entendre que no cal anar embrutant l’entorn gratuïtament, i que per algo els fabricants de cotxes han posat cendrers als vehicles?

Serà que perquè darrerament m’he vingut empassant aquesta “merda” que avui estic així de molest, però bé, en algunes coses, la societat em demostra que no és prou madura per actuar amb seny. I el pitjor de tot, és que algun dia engegaré a algún o a alguna a la merda per aquesta actitut. I qui en pagarà les conseqüències seré jo per no saber moure’m per la gran ciutat. Patètic.


Canvi de rumb

17 Mai 2008

Ahir era divendres i va ser un divendres diferent. Diferent perquè ni el mateix divendres ni els dies previs d’aquesta setmana han suposat cap proposta per quedar amb ella. Sembla que ha assimilat el nou rol que de moment ha d’anar-se imposant-se entre nosaltres dos. Un bon senyal dins de tot, que denota que el canvi de rumb va fent-se camí. Ara només queda acabar de passar el cap de setmana el menys mullat possible i anar-me oblidant poc a poc dels mals de cap que aquest tema m’havia anat produïnt en els darrers temps.

Bon cap de setmana a tohom.