L’egoisme dels fumadors al cotxe

Tal com sona. La majoria absoluta dels fumadors que condueixen són uns absoluts egoistes. Primer, perquè trobo igual de malament que es pugui parlar pel mòbil mentre es condueix com que es fumi. Això sí, una actitud està penada per la llei i l’altra no. Doncs no ho entenc, perquè tanta distracció suposa parlar amb algú, marcar un número o escriure un sms mentre conduïm, com estar fent calades al cigarro, encendre’l, llençar la cendra o apagar-lo. Però bé, les coses estan així de mal fetes.

Però quan dic que els fumadors al cotxe són uns egoïstes ho dic perquè sempre llencen la cendra per la finestreta. Una guarrada per altra banda, però especialment pels qui anem en moto que ens ve directament a la cara. Tant costa d’entendre que no van sols pels carrers i per la carretera? Tant costa d’entendre que no cal anar embrutant l’entorn gratuïtament, i que per algo els fabricants de cotxes han posat cendrers als vehicles?

Serà que perquè darrerament m’he vingut empassant aquesta “merda” que avui estic així de molest, però bé, en algunes coses, la societat em demostra que no és prou madura per actuar amb seny. I el pitjor de tot, és que algun dia engegaré a algún o a alguna a la merda per aquesta actitut. I qui en pagarà les conseqüències seré jo per no saber moure’m per la gran ciutat. Patètic.

Canvi de rumb

Ahir era divendres i va ser un divendres diferent. Diferent perquè ni el mateix divendres ni els dies previs d’aquesta setmana han suposat cap proposta per quedar amb ella. Sembla que ha assimilat el nou rol que de moment ha d’anar-se imposant-se entre nosaltres dos. Un bon senyal dins de tot, que denota que el canvi de rumb va fent-se camí. Ara només queda acabar de passar el cap de setmana el menys mullat possible i anar-me oblidant poc a poc dels mals de cap que aquest tema m’havia anat produïnt en els darrers temps.

Bon cap de setmana a tohom.

Més clar que l’aigua de pluja

El cap de setmana l’he enllaçat amb una visita a casa la familia a la platja. Aborriment passat per molta aigua, cosa que no ha permès gaudir de res. I és que formalment el llarg cap de setmana va començar divendres al vespre. Havia quedat amb la meva amiga per sopar i “parlar”. Molt bé, la truco deu minuts abans de veure’ns i em diu que canvi de plans, que enlloc de quedar al punt A, quedem al punt B. De distància, com si enlloc de quedar a Plaça Catalunya haguessim quedat a la Barceloneta. Res, rumb cap allà. Sort que anava en moto i va ser ràpid el desplaçament.

Ja trobats, busquem un restaurant on sopar. Casualment vam anar a parar a un lloc on haviem estat un dels primers cops que vam quedar. Semblava que allà on gairebé va començar la nostra història és on acabaria. Però bé, vam entrar i vam estar sopant una estona.

Vam parlar de tot mentre ella no va treure cap tema sobre la situació. Acavabem de sopar i em proposa d’anar a prendre algo. Jo no en tenia ganes, però vaig accedir-hi almenys una estona tot i que tenia intencions d’arribar aviat a casa.

Total, acabem en un bar irlandès al que també hi haviem estat fa temps. Demanem les begudes, i allà sí que comença a treure el tema.  Em comença a preguntar de nou tot el que haviem parlat el dissabte anterior. Motius, per quès, punts de vista… diguem que va ser més un interrogatori que una altra cosa, això sí, de bon rotllo i sense perdre la calma en cap moment. Fins i tot va admetre obertament que li atreia molt, que li agradava. Jo vaig intentar ser comprensiu i dialogant però ferm en la decisió que havia pres feia dies.

No va quedar clar “el futur”, és a dir, com afrontar les properes setmanes. Però en tot cas, vam mantenir la cortesia tota la nit. Em sembla que es va fer més a la idea de com estan les coses, així que quan vaig considerar que era hora de retirar-me, li vaig proposar d’anar passant.

La vaig acompanyar fins a casa seva. Davant la seva porteria hi va haver uns moments raros. Ella em va dir que volia fer algo sense especificar el què, i finsi tot em va posar cara de pena. Aquest cop sí, volgudament. Em va demanar que si em podia abraçar, al que hi vaig accedir i li vaig correspondre. Ens vam abraçar, però ella seguia amb la cara de pena i amb les indirectes de que volia més. Però jo vaig fer-me el suec i vaig acomiadar-me d’ella. Havia superat probablement el moment més crític de tota la nit.

Anava en moto i estava aguantant la pluja, de manera que per prudència, vaig moderar la velocitat, amb el que vaig arribar a casa una mica més tard de l’habitual. A l’anar a apagar el mòbil vaig veure un sms seu: “Estic segura que recordaré aquesta conversa com una de les més sinceres que he tingut mai. Gràcies per ser-hi i per la teva sinceritat també. Espero que no t’incomodi l’sms, només volia dir-te com ho he viscut. Que passis molt bon pont somiador! Bona nit”.

Li vaig respondre bastant més escuet i em vaig posar a dormir. I des de llavors no he sabut res més d’ella.

L’enquesta

Estic seguint gairebé “online” totes i cadascuna de les vostres respostes al tema de la trobada de divendres però hi ha disparitat de criteris. Així que em sembla que hauré de posar una enquesta de les típiques per aclarir el tema, tot i que potser algú encara s’enfadarà més del que ja ho està amb mi! 🙂 els qui aquests dies m’heu seguit ja sabeu de qui parlo, oi? Segur que na Caterina ho té clar!

Apa, passeu una bona tarda!

Les trucades s’acumulen

M’ha tornat a trucar aquest vespre. Segons m’ha dit, volia quedar per parlar. Així que en principi hem quedat divendres vinent per parlar. No sé què em plantejarà, però estic totalment convençut que intentarà treure’m informació del per què de la meva decisió. Bueno, quedarem, parlarem, i tot quedarà al seu lloc (o això espero).