Massatges a la platja

30 Juny 2008

Divendres, en acabar examens, vaig tenir la brillant idea d’anar per la tarda a la platja, a la voreta de Barcelona. Hi havia més gent del que esperava i la sorra estava pecaminosament bruta. Fins i tot encara quedaven restes de la nit de Sant Joan.

Total, que m’estiro a la sorra amb la meva tovalloleta, i m’adono que al meu costat tinc un sudamericà amb una noia xinesa remenant-li l’esquena. Semblava que li estava fent un massatge. A més, la xina vestia en plan camperola, amb un barret d’aquells a lo gros i la cara envoltada amb un mocador. La nòvia del sudamericà s’ho mirava rient-se’n.

Quan va haver acabat, la xina va venir a oferir-me un massatge que vaig declinar. Només de pensar en la calor que feia i que algú em remenés l’esquena, i que vés a saber com duria les mans de brutes, se’m van treure les ganes de cop.

Em va sorprendre veure que ara les xines es dediquin a això, a voltejar per les platges per a fer massatges. Ja s’ha de tenir valor dedicar-se a això amb lo incòmoda que és la sorra i la calor que cau.

Anuncis

Plantilla estiuenca

29 Juny 2008

Encara recordo el dia que vaig decidir posar la darrera plantilla que he tingut aquests darrers mesos al bloc. Era un dia que plovia i que em va inspirar aquella pluja per a posar la plantilla. Però ara, amb aquestes imprevistes però altes temperatures que han arribat sense més avisos, amb l’entrada al mes de juliol i per tant entrada a l’estiu, he decidit posar una nova plantilla més en consonància amb aquesta època de l’any. Soc un autèntic inestable amb el tema de les plantilles del bloc, ho sé…


Sopar de final de curs

29 Juny 2008

Fa dies que em van enviar alguns mails d’aquells típics de quedada, on un escriu una proposta per anar a sopar, i la resta van fent un “responder a todos” de manera que així tothom sap què diuen la resta.

Doncs bé, aquest mail era per a un sopar de final de curs teòricament, amb la colla de gent de la facultat, i entre ells, clar està, la meva amiga. Però jo vaig passar directament del mail perquè a banda de la colla, i havia altra gent que no conec, i amb l’estrès dels examens, com que em feia mandra anar a un sopar que deixa de ser de la nostra colla per incorporar altra gent que no hem estat “els de sempre”.

Total, que tots van anar contestant, inclosa ella, i jo no vaig dir res. Un silenci que es va traduïr en una trucada que em va fer una de les amigues de la colla. Em va preguntar pels mails, si els havia rebut, però jo em vaig fer el suec. I ella, sense donar-li més importància em va comentar això del sopar. Jo li vaig dir que ja ho miraria i tal.

Però la veritat és que no em ve de gust anar al sopar per diversos motius:

  1. Perquè hi va altra gent que no és del grup, i la confiança i la comoditat ja no són les mateixes per a fer broma i perquè hi hagi el feeling aquell, la complicitat que tens amb els quatre o cinc que som. I tot perquè aquesta que em va trucar porta ja una sèrie de quedades acomplant amics seus a la nostra colla i encara no sé per què.
  2. Perquè ella ha confirmat que anirà al sopar, i crec que després de la emboscada que em va fer la darrera vegada (per cert, mentre era d’examens em va enviar un sms per desitjar-me sort) crec que aniria bé poder aprofitar ja l’estiu per a introduïr certa distancia entre nosaltres.
  3. Perquè vull estalviar per marxar a alguna banda de vacances, i ja tinc altres “compromisos socials” que em faran anar buidant la cartera de quartos.

Així que el debat està servit perquè no vull anar-hi, però tampoc sé trobar gaires excuses per dir que no vull anar-hi. Què faig?


Una mica més lliure

29 Juny 2008

Després d’haver acabat examens em sento una mica més lliure, menys pressionat i menys atabalat. Menys nerviós i més alegre. Són dies d’estrès, de cansament, de mal humor, d’aborriment… però bé, per fi ja torno a ser lliure.

Us dec una disculpa a tots els qui m’heu anat seguint perquè no us vaig advertir dels examens i de la meva hivernació, així que disculpeu-me, però la feina no ha seguit, i entre una cosa i l’altra, tot plegat se m’ha anat acumulant.

Ara m’he d’anar posant al dia amb els vostres blocs, per a saber com us van les coses, per a saber quins plans teniu per aquestes vacances… jo encara no tinc pla per a vacances, i la renda encara no me l’han pagada, així que resto encara tranquil davant del que pugui fer aquest ja estiu pròxim.


No m’agraden els power points

4 Juny 2008

No m’agraden els power points que envien de forma massiva algunes persones. Són les típiques presentacions que pretenen agradar i que a mi m’aborreixen. N’hi ha de diversos tipus:

  1. Els graciosos: aquells que expliquen acudits o incorporen humor gràfic. Són els menys dolents.
  2. Els sentimentals: aquells que t’expliquen tot el que t’estima la persona que t’ha enviat el power point i et diu lo bons que hem de ser. Són empalagosos i llimen la vulgaritat.
  3. Els reivindicatius: aquells que pretenen reivindicar alguna cosa. El típic és el de fer boicot de la benzina. Aquests dies torna a córrer.
  4. Els paissatgístics: s’ocupen d’ensenyar-nos imatges paradisíaques de paissatges poc freqüents i d’animals exòtics. Bastant plastes en general.

Bé, aquesta és la classificació que ràpidament faig però que sens dubte em cansa en general. Però hi ha gent que disfruta perdent el temps amb aquestes xorrades. Se m’ha acudit parlar d’això perquè ara fa una estona una persona m’ha enviat dos de sentimentals i aquest matí una altra persona un de reivindicatiu. Però l’altre dia dos més d’una tercera persona de graciosos. I el més bo (o patètic) és que sempre són els mateixos contactes de la nostra agenda que envien això. I tu de bon rotllet els dius que no cal que te’ls enviïns però ells segueixen. En fi, això és el que jo en dic spam legal. M’enteneu?


Cafè enverinat

2 Juny 2008

Dissabte haviem dit de fer un cafè. Jo estava per casa amb una mica de mal de cap i agobiat, així que vaig decidir anar a fer un volt per Barcelona. Uns quinze minuts més tard rebia la seva trucada. Estavem aprop, de manera que vam trobar-nos fàcilment. Vam comentar d’anar a algún cafè proper. Però a l’últim moment em va dir que si em feia res que anessim a fer una volta. Val, entesos.

Fem una volteta, i llavors em pregunta que si conec d’algun cafè per la zona. Li dic que sí, però torna a contraproposar-me de seure’ns en un banc a xerrar. És aquí quan ja començo a sospitar que el que realment vol no és fer un cafè sinó parlar-me d’algo. I no m’equivoco quan comença a posar cares rares, s’amaga la cara rere les mans i em diu que m’ha de dir algo.

Cagada pastoret, està passant el que justament volia que no passés. A la noia no li sortien les paraules, admeto que va patir lo seu, però finalment em va acabar dient que em trobava molt a faltar, que s’havia adonat que necessitava estar al meu costat i tot això. També em va preguntar que com em trobava jo. Li vaig dir que seguia mantenint-me en la mateixa posició que vaig comentar-li el darrer cop, però tampoc vaig voler entrar a dir-li que estava molt bé perquè vaig pensar que hauria estat cruel, i que dient-li que em mantenia on havia decidit estar era més que suficient perquè m’entengués.

Em va demanar si em podia abraçar, al que no em vaig negar. Però vist com estava anant tot allò, vaig creure que el millor era accelerar l’arribada a la boca del metro que teniem allà aprop. I això vaig fer, la vaig anar arrossegant fins al metro i ens vam acomiadar.

Durant tota aquella estona vaig intentar ser comprensiu però mantenint-me en tot moment on creia que havia d’estar perquè no malinterpretés cap paraula meva i torcessim el tema. I em va “xocar” que obertament em digués ara ja sí, que necessitava estar al meu costat i que no volia perdre’m.