La darrera nit

26 Mai 2008

Durant tota la setmana havia estat plovent amb molta continuïtat, dia i nit sense parar de manera que no haviem vist el sol en tot el dia, els núvols impregnaven tota la comarca i la casa dels pares. Però finalment la pluja havia cessat una estona a l’inici d’aquell capvespre de primavera.

Vaig obrir la porta de la casa i vaig treure el nas per ensumar l’olor a verd que feia l’entorn. Regalimaven gotes de les copes dels arbres que tímidament em mullaven els cabells i la cara, però m’encantava aquella sensació de proximitat amb la natura més verge. El fum que treia la xemeneia s’anava ficant entre aquella olor a verd. Tot plegat em donava aquella seguretat de sentir-me en un paratge únic i poc comunicat. Una sensació de sentir-me enmig de la natura.

Vaig deixar anar una bafarada d’alè mentre veia com l’aire calent que sortia de la meva boca es transformava en vapor fruit del contrast amb el fred exterior. De petit sempre m’havia agradat fer-ho. I ara que sabia que aquella seria la darrera nit que passaria a la casa de la muntanya després d’uns dies de descans a aquell racó de l’Alt Urgell, em venia de gust recordar moments de la meva infantesa, d’aquells llargs caps de setmana que passava quan era nen en aquella casa de muntanya, on els hiverns nevats i freds i els estius alegres i lluents consumien cadascún dels dies que tenia de vacances.

En aquell moment va trencar la meva concentració el mòbil que m’avisava que havia arribat un missatge de text. Allò era tenir molta fortuna perquè en aquell poblet tan sols arribaven les engrunes de les ones de telefonia mòbil i la comunicació es feia difícil. Era la Gisela. Em comentava que s’anava a sopar a casa dels seus pares i que arribaria tard, així que sense gaire entusiasme li vaig respondre al missatge amb un comentari molt genèric on li desitjava que li anés bé el sopar. Amb l’insuportable que era el seu pare, tenia els meus dubtes que el sopar fos prou amè.

Sentia com a dins la casa el pare mirava la televisió mentre la mare preparava la taula per sopar. Estava desganat i amb ganes de posar-me al llit. Em començava a aborrir estar allà dalt i no em treia del cap el viatge que aquella mateixa setmana fariem cap a Venècia amb la Gisela. No sabia si era un encert o un error fer el viatge, però ja estava tot organitzat.

Vam sopar una crema de ceps que la mare sempre feia quan erem allà dalt. De segon hi havia xai acompanyat amb amanida. Però tot i els esforços per ser present al sopar de cap i de cos, jo seguia pensant en el viatge a Venècia. Com que els comensals estaven més pendents de la televisió que de la família, vaig tenir sort que no vaig ser objecte de preguntes. Després de menjar les postres vaig enunciar que me n’anava dormir perquè em sentia bastant cansat.

Ja a l’habitació que tenia preparada per quan feia les meves visites, vaig treure’m la roba i em vaig posar el pijama mentre em posava a llegir una novela de suspens que havia agafat en préstec a la biblioteca del barri.

Anuncis