Nova trucada des de dissabte

Jo estava ahir per la tarda al gimnàs i a l’arribar a la meva taquilla per anar-me a dutxar, veig una trucada i un sms al meu mòbil. Era ella que m’havia trucat. L’sms era el típic que t’avisen que tens missatges al contestador.

Doncs res, em canvio i surto del gimnàs per anar cap a casa. I fins que arribo a la moto, truco al contestador i sento un missatge de veu seu on em diu que està a la biblioteca i que com que li venia de gust parlar amb mi, que m’ha trucat. Res més clar que això.

No sé, després de sentir aquell missatge em va passar pel cap que no hauria entès res del que vam parlar dissabte, sinó, quin sentit tenia que em truqués només perquè li venia de gust parlar amb mi? Què havia de fer jo llavors? Si no li tornava la trucada quedaria com un passota, i si li tornava semblaria com si li donés peixet… Finalment aquest vespre l’he trucada i li he deixat un missatge al contestador. Però amb l’incertesa de si he fet bé.  Ara no sé què he de fer amb ella!

Aix… em desespera no controlar la situació!!!

Dedicades a l’aigua_clara_ i la Nits…

Doncs l’altre dia quan vaig posar l’entrada de l’Aqüeducte musical em vaig comprometre a dedicar dues cançons. Una per la Nits i l’altra per l’aigua_clara_. Així que aquí les teniu.

Aigua_clara_, una d’en Sabina que no és la típica que habitualment sona! Espero que t’agradi.

I Nits, aquí tens una cançoneta més animada dels Pets que m’agrada especialment sobre la resta. Disfruta-la.

SMS de bona nit

Doncs sí. Ahir mateix el vaig rebre. Era tan escuet com això: “Bona nit somiador”. Ni tan sols va posar un punt per acabar… evidentment, li he respost, però sense massa filigranes. Exactament no sé quin sentit donar al sms, casualment el dia que li vaig dir que les coses estaven com estaven. No sé…

Bofetada matinal

Haviem d’haver quedat ahir, però finalment vaig parlar amb ella, i a pesar de les seves reserves, em va trucar al cap d’una estona per a confirmar-me que sí, que accedia a què ens veiessim aquest matí per esmorzar, perquè sinó “no ens podrem veure”, comentari textual que ja em posava en estat d’alerta.

Doncs bé, ens hem vist i hem escollit lloc per anar. I hem parlat cinc minutets d’uns amics comuns, però ella ha volgut acabar el tema i fer-me un plantejament: la seva impressió era que jo duia uns dies més distants, com intentant esquivar-la. Doncs m’ho ha posat en safata de plata per treure el tema. Li he dit que no es que hagués passat d’ella volent, sinó que havia estat molt enfeinat i tal, però que havia de plantejar-me el tema. Fantàstic, m’ha demanat més explicacions i les hi he donades.

Li he vingut a dir que jo no em sentia bé amb aquella situació de ser amics amb dret a roce, i que no volia sentir-me lligat, i que per evitar que la nostra amistat es deteriorés, creia que aquella situació era la millor. A tot això li he posat floritures perquè no s’ho agafés amb ímpetu. Però m’ha donat la impressió que no ho volia admetre, fins que, després que m’ho hagi preguntat tres cops, ha començat a entedre-ho, i allà li ha canviat l’humor.

M’ha dit que al principi va flipar molt amb les nostres converses del xat i que era flipant i tal, i que ha anat evolucionant fins que ara no sap per què però pateix. I que pateix si no la truco, si no sap res de mi i tal. Ella rebutjava tota l’estona el terme “amics amb dret a roce” que jo anava utilitzant. I m’ha dit que ella se sentia més que amics amb dret a roce però menys que una relació. Total, que està penjadissima.

S’ha posat de mal humor, però he intentat aguantar estoicament com he pogut. He accelerat que paguessim per marxar, perquè em semblava que no era bo seguir junts en aquell moment que ella ja sabia el que hi havia. Però m’ha insistit que ella no acceptava ser només amics, i que per què li feia allò, que ella no em volia perdre, que per què no volia jo si estavem molt bé (estaria ella molt bé, jo no!) i no sé quantes coses més per l’estil. Fins i tot m’ha retret que estigués tan “normal” i m’ha dit que semblava que no m’afectés. Jo he anat intentant treure ferro al tema mentre anava equipant-me per marxar.

Total, que m’he acomiadat en plan tranquil, i intentant treure ferro al tema, per no donar tanta importància a tot plegat, però ella s’ha quedat “compuesta y sin novio”. Vull dir, que molt fora de joc. Però jo havia de ser valent i actuar com ho he fet. Amb bon rotllo, amb rialletes i intentant ser comprensiu, però deixant les coses al seu lloc.

Ara la dificultat ve en saber com he d’estar amb ella mentre se li marxi la neura de què “m’ha perdut”. Què he de fer al xat, bloquejar-la o directament parlar contingudament amb ella? No sé, ara venen els detalls que no sé com afrontar. Però malgrat això, el més difícil ja està fet.

Una d’Antònia Font

He anat a parar a un bloc que no coneixia, en el que hi havia un video d’Antònia Font, però que realment no era una cançó sinó un diàleg. I com que sempre m’ha agradat aquest grup mallorquí, he pensat en deixar-vos una de les seves cançons més conegudes!