La foto que no arriba

Seguim el ritme de les darreres setmanes en quant a quantiosa comunicació s’esdevé entre nosaltres dos. Així que entre tanta comunicació, vaig aprofitar abans d’ahir per la nit per a demanar-li una foto. En aquell moment va tirar pilotes fora, i jo, crec que astutament, li aig dir que el bitllet de tren quedava subjecte a la foto. Va tornar a tirar pilotes fora, i jo ja no he tret més el tema de la trobada.

Però ella sí que l’ha tret un parell de cops més, amb indirectes i tal, però l’ha tret. Així que jo vaig recordar-li de nou lo de la foto. Fins avui ha estat a casa de sa família, i de fet, em justificava la negativa a la foto dient-me que té problemes amb l’ordinador perquè apenes li funcionava, i que a casa està sense internet (veritat perquè ja porta “queixant-se” diversos dies del tema). Però es clar, la magnífca tecnologia ens ha permès als usuaris del mòbil poder tenir MMS, els típics missatgets amb fotos i so. I aquí ja no va tenir escapatòria. Només que va dir que no li agradaven gens les fotos i que no me n’enviaria cap.

Però aquesta negativa sincerament, no l’entenc. Bàsicament, perquè si decideixo baixar (encara no ho he decidit), a menys de 5 dies ens veurem les cares per a bé o per a mal. Llavors, què coi li costa fer-se una foto i enviar-me-la? Potser tem que no baixi si la veig?

No sé. Ella crec que no té clar que baixi. Avui li he preguntat que què preferiria, que li digués demà que baixo dissabte, o bé que li digui que estic baixant quan estigui de camí. M’ha respost que preferiria saber-ho abans però que no li agraden les sorpreses, però que sent jo, no li faria res saber-ho casi a l’instant. Doncs genial. Si baixo, l’avisaré quan estigui de camí.

Digueu-me cabró, potser sí, però a mi sí que m’agraden les sorpreses, i quan menys temps ella tingui per a reaccionar, més controlada tindré la situació, jeje… pel que pugui ser, com no.

Sobre la noia virtual

En primer lloc, comentar-vos que he decidit canviar l’etiqueta de “noia virtual” i que prefereixo posar-li “la noia de l’error”. És molt més humà i més gràfic del per què vaig conèixer a aquesta afectuosa noia.

Des del darrer dia que vaig explicar com estava la situació, cada nit hem anat parlant, i fins i tot les trucades diàries han anat creixent paral·lelament a les trucades nocturnes. No sé, tot plegat és molt raro. Aquesta mossa té alguna cosa que m’atrau i pel que sembla, algo tinc jo perquè per part seva sembla que tot segueixi el mateix ritme que amb mi.

Com dic, cada dia ha anat a més el nombre de trucades, sms… avui, com no podia ser diferent, també hem estat xerrant una pila d’estona. Aquest cap de setmana ella és fora, però m’ha dit que tornaria a mitja setmana i que em convidava a dinar un dia.

En principi semblava una broma, una tonteria, però poc a poc m’he adonat que no, que parlava en sèrio. Així que m’he posat seriós i no li he dit ni si ni no. De fet, ella ja m’ha vist per fotos que tinc penjades al meu altre bloc, aquell que posa noms i cognoms de mi. Ara soc jo qui no li posa cara.

Aquestes han estat les darreres novetats, poques potser, però intenses degut a la quantitat d’hores que portem compartides rere el telèfon. Ara només cal decidir què faig, si accepto la seva invitació o no. Però he d’admetre que em pica molt la curiositat saber alguna cosa més sobre ella.

Acumulant minuts per un “tubo”

Ahir finalment em va tornar a trucar. 1 hora i 7 minuts de conversa. Amb això porto acumulat en menys d’una setmana:

72 min + 3 hores 40 min + 1 hora 7 min ve a ser un total de 359 minuts, unes 6 hores de conversa des de dissabte… no sé d’on podem treure tanta cosa per dir-nos, de debò. Em començo a preocupar, perquè avui m’ha dit que em tornaria a trucar i segur que ho fa…

Em començo a preocupar

Em va dir que em trucaria i així ho va fer. Vam estar ni més ni menys que 3 hores i 40 minuts penjats al telèfon. Em començo a preocupar…

“Aquesta nit et truco…”

Amb aquesta frase és com ha acabat la noia a la que em referia al post anterir fa una estona, quan m’ha trucat “oficialment” per resoldre la incidència. Curiosament curiós…