La foto que no arriba

22 Juliol 2008

Seguim el ritme de les darreres setmanes en quant a quantiosa comunicació s’esdevé entre nosaltres dos. Així que entre tanta comunicació, vaig aprofitar abans d’ahir per la nit per a demanar-li una foto. En aquell moment va tirar pilotes fora, i jo, crec que astutament, li aig dir que el bitllet de tren quedava subjecte a la foto. Va tornar a tirar pilotes fora, i jo ja no he tret més el tema de la trobada.

Però ella sí que l’ha tret un parell de cops més, amb indirectes i tal, però l’ha tret. Així que jo vaig recordar-li de nou lo de la foto. Fins avui ha estat a casa de sa família, i de fet, em justificava la negativa a la foto dient-me que té problemes amb l’ordinador perquè apenes li funcionava, i que a casa està sense internet (veritat perquè ja porta “queixant-se” diversos dies del tema). Però es clar, la magnífca tecnologia ens ha permès als usuaris del mòbil poder tenir MMS, els típics missatgets amb fotos i so. I aquí ja no va tenir escapatòria. Només que va dir que no li agradaven gens les fotos i que no me n’enviaria cap.

Però aquesta negativa sincerament, no l’entenc. Bàsicament, perquè si decideixo baixar (encara no ho he decidit), a menys de 5 dies ens veurem les cares per a bé o per a mal. Llavors, què coi li costa fer-se una foto i enviar-me-la? Potser tem que no baixi si la veig?

No sé. Ella crec que no té clar que baixi. Avui li he preguntat que què preferiria, que li digués demà que baixo dissabte, o bé que li digui que estic baixant quan estigui de camí. M’ha respost que preferiria saber-ho abans però que no li agraden les sorpreses, però que sent jo, no li faria res saber-ho casi a l’instant. Doncs genial. Si baixo, l’avisaré quan estigui de camí.

Digueu-me cabró, potser sí, però a mi sí que m’agraden les sorpreses, i quan menys temps ella tingui per a reaccionar, més controlada tindré la situació, jeje… pel que pugui ser, com no.


Sobre la noia virtual

20 Juliol 2008

En primer lloc, comentar-vos que he decidit canviar l’etiqueta de “noia virtual” i que prefereixo posar-li “la noia de l’error”. És molt més humà i més gràfic del per què vaig conèixer a aquesta afectuosa noia.

Des del darrer dia que vaig explicar com estava la situació, cada nit hem anat parlant, i fins i tot les trucades diàries han anat creixent paral·lelament a les trucades nocturnes. No sé, tot plegat és molt raro. Aquesta mossa té alguna cosa que m’atrau i pel que sembla, algo tinc jo perquè per part seva sembla que tot segueixi el mateix ritme que amb mi.

Com dic, cada dia ha anat a més el nombre de trucades, sms… avui, com no podia ser diferent, també hem estat xerrant una pila d’estona. Aquest cap de setmana ella és fora, però m’ha dit que tornaria a mitja setmana i que em convidava a dinar un dia.

En principi semblava una broma, una tonteria, però poc a poc m’he adonat que no, que parlava en sèrio. Així que m’he posat seriós i no li he dit ni si ni no. De fet, ella ja m’ha vist per fotos que tinc penjades al meu altre bloc, aquell que posa noms i cognoms de mi. Ara soc jo qui no li posa cara.

Aquestes han estat les darreres novetats, poques potser, però intenses degut a la quantitat d’hores que portem compartides rere el telèfon. Ara només cal decidir què faig, si accepto la seva invitació o no. Però he d’admetre que em pica molt la curiositat saber alguna cosa més sobre ella.


Acumulant minuts per un “tubo”

9 Juliol 2008

Ahir finalment em va tornar a trucar. 1 hora i 7 minuts de conversa. Amb això porto acumulat en menys d’una setmana:

72 min + 3 hores 40 min + 1 hora 7 min ve a ser un total de 359 minuts, unes 6 hores de conversa des de dissabte… no sé d’on podem treure tanta cosa per dir-nos, de debò. Em començo a preocupar, perquè avui m’ha dit que em tornaria a trucar i segur que ho fa…


Em començo a preocupar

8 Juliol 2008

Em va dir que em trucaria i així ho va fer. Vam estar ni més ni menys que 3 hores i 40 minuts penjats al telèfon. Em començo a preocupar…


“Aquesta nit et truco…”

7 Juliol 2008

Amb aquesta frase és com ha acabat la noia a la que em referia al post anterir fa una estona, quan m’ha trucat “oficialment” per resoldre la incidència. Curiosament curiós…


Allò que mai hauria dit que em passaria

7 Juliol 2008

Dissabte per la tarda vaig trucar al centre d’atenció al client de la meva companyia de telefonia mòbil per avisar-los d’una incidència. Sembla que la operadora que em va atendre estava bloquejada i no em podia resoldre el tema al moment, de manera que em va prendre nota del mòbil i em va dir que em trucaria al cap d’una estona per a donar-me una resposta.

Al cap d’una estona sonà el mòbil, era ella. Em comentà que no trobaven solució al tema i que m’obriria una incidència. Em va donar el seu nom i em va dir que dimarts vinent (o sigui demà) em trucaria per a fer el seguiment del tema. Molt bé, vaig penjar i vaig acabar de passar la tarda i nit de dissabte.

De matinada, passaven uns minuts de les 3, m’acabava de posar al llit, i just en aquell moment rebo un sms que diu el següent: “Encara no he aconseguit adormir-me, m’arrepenteixo de no haver sortit. Tu que tal? Podries trucar-me una estona i parlem. Un petó”. El remitent era un mòbil que no tenia guardat a l’agenda. Li vaig contestar per curiositat i ens vam enviar un parell de missatges més.

Era una noia qui m’escrivia. Semblava que s’havia equivocat i que escrivia a un amic seu. Ens vam enviar set o vuit sms i en els darrers em va demanar que li demostrés com es pronunciava el meu nom (perquè ella vivia fora de Catalunya). Total, que la curiositat no em va permetre contenir-me i la vaig telefonar.

Ens vam tirar gairebé 75 minuts al telèfon parlant. Ella també estudiava i tenia la mateixa edat que jo. Vam parlar de diverses coses, ella em va explicar alguns vincles personals que tenia amb Catalunya (d’això la seva insistència en sentir com es pronunciava el meu nom) i bé, el que més casualitat em va produïr va ser que la noia es deia igual que la operadora que m’havia atès aquella tarda. Li vaig dir que era molta casualitat que es digués igual que la noia d’atenció al client i ella em va dir que sí, però que havia de mirar com és que havia escrit malament el número de mòbil.

Total, com dic, finalment ens vam acomiadar i ahir per la tarda li vaig enviar un sms interessant-me per saber si havia resolt l’enigma. Resposta: “Hola! doncs sí que he resolt l’enigma… quina cagada, ho sento molt. Et vaig enganyar i ara que se que vaig ficar la pota et demano disculpes. Un petó“. Carai, la cosa anava a pitjor… Total, que li demano que m’ho aclareixi i el seu segon sms és determinant: “Estava treballant i vaig apuntar el seu número al costat del teu, al copiar-lo al meu telèfon em vaig liar. Ahir em vas desvetllar el misteri tu mateix, pero em va donar pal dir-t’ho. Ho sento“.

Em vaig posar a riure i li vaig preguntar en què més m’havia enganyat, al que em va respondre ràpidament amb un nou sms dient-me que en res més i que ho sentia molt. Vaig tornar-li l’sms dient-li que era un luxe poder tenir línia directa amb la persona que m’havia de resoldre la incidència del mòbil i que la perdonava. I amb això es van acabar els sms perquè ahir va ser ella qui em va trucar. Ens vam tirar 72 minuts més al telèfon parlant de tot una mica.

La noia estava afectada i li preocupava la imatge que m’enduria de l’empresa i d’ella mateixa, però un error el podia tenir tothom. Fins i tot em va arribar a dir que després de dimarts (dia en què m’havia de trucar per donar-me explicacions de la incidència) que entendria que no volgués saber res més d’ella. Pobreta, a sobre que havia estat sincera amb mi!

I res, ho vam deixar per ahir. Ara fa uns minuts m’ha enviat un sms dient-me que quan vulgui em truca i resolem la incidència… ha acabat dient “un petó heartbracker”… sens dubte un fet curiós que mai m’hagués pensat que em passaria però que m’ha passat. Lògicament, després de dimarts seguiré intentant mantenir contacte amb ella perquè és de la meva edat, perquè hem congeniat (els casi 150 minuts xerrats en dos dies ho confirmen) i perquè la seva sinceritat es mereix comprensivitat.