Hi ha gent per a tot

Ahir, tornat a casa en autobús, vaig sortir més tard de l’habitual a la feina, i va coincidir que tocaven 3 4ts d’1. Doncs bé, al mig de l’autobús, una noia va començar a treure’s carmanyoles. Primer va treure’s una amanida i una forquilla, i allà mateix va anar menjant-se-la. De segon, es va menjar un entrepà de carn, o això semblava, com si fos carn arrevossada… total, acaba, i es treu unes natilles i apa, allà mateix anar fent… només li va faltar treure el termo i fotre’s un cafè.

Em vaig quedar una mica parat de veure aquella situació, que llima lo absurd amb lo ridícul. Més que res, que puc entendre que anés curta de temps, però d’aquí a no poder dedicar ni 5 minuts a seure a un banc i menjar-te els àpats, ho trobo una mica excessiu. Potser és que anava afamada perquè era la 1 i encara li tocaria esperar una horeta o més abans de dinar?

En qualsevol cas, ningú va asseure’s al seu costat, i al llarg dels 20 minuts de trajecte, ella va anar fent…

L’horror del vent

No puc oblidar-me avui, dels nens que han mort aquest cap de setmana per culpa del vent i del mal estat de l’estadi al que jugaven a Sant Boi. Me n’he recordat fa una estoneta, quan estava arribant a casa i el vent tornava a bufar amb força. Pot tenir un punt d’exòtic tant de vent ja que no és algo freqüent, però sempre que no vagi acompanyat de situacions de dolor com ha estat la que s’ha produït amb aquests nens. Ja diuen que els dèbils sempre són els qui paguen els plats trencats de les pitjors situacions, i malauradament, la dita no s’equivoca.

La depressió d’escriure al bloc

És algo que encara avui no entenc. No entenc per què em van marxar les ganes de cop de seguir escrivint al bloc, de per què de cop i volta se’m feia una muntanya escriure-hi. Un sentiment estrany, perquè sempre m’he sentit molt ben acollit pels qui m’heu llegit i, d’una manera incondicional, heu participat del meu bloc.

Ara em ve de gust escriure de nou. Tinc ganes, no sé. Se’m fa amarg pensar que les ganes durin poc, que no sigui capaç d’alimentar el dia a dia del bloc. Tinc coses per explicar, coses que potser siguin més o menys interessants, segons el dia, segons per a qui ho llegeixi.

En qualsevol cas, segueixo viu. Intentaré anar-me posant al dia de nou de tots els blocs vostres, per saber com us van les coses, com seguiu. Aquí estic de nou.

Una forta abraçada per a tots.

Retorn tardà

Han passat poc més de dos mesos des que vaig escriure el darrer post on incloïa el video de Malacara. L’agost ha passat i el setembre m’ha portat alguns canvis. Us dec alguna notícia, vull explicar-vos com em va anar aquest estiu que ja comença a quedar una mica lluny. Però us ho aniré explicant poc a poc, així podré anar posant-me al dia de tot el que tinc pendent per explicar-vos.

Em falta anar-vos seguint de nou. No us he llegit, però segueixo aquí i amb les ganes de tornar a la normalitat. Sento encara l’enyorança d’aquest estiu, de lo bé que estava de vacances prenent el solet, amb el mòbil apagat i amb la memòria esborrada del que és un ordinador.

Bé, tot ha tornat a la normalitat i el bloc, comença a caminar de nou. El retorn tardà ja és aquí.

Accident de moto

Dimarts passat se’m va acudir anar a la platja. Doncs bé, va anar tot bé fins que al tornar vaig agafar una rotonda i vaig relliscar amb unes pedretes que hi havia allà mateix. Vaig caure i la moto i jo vam anar per terra sense més possibilitats per evitar la caiguda.

Em vaig aixecar i vaig enretirar la moto del mig i em vaig explorar per veure si tenia cap ferida. Doncs sí! Varies. Em va començar a agafar calor i mareig i vaig anar a buscar un racó d’ombra mentre uns vianants venien a auxiliar-me.

De cop em desperto i em veig estirat al terra. Havia perdut el coneixement. Als pocs minuts va venir la policia i la creu roja i em van portar cap al Centre d’Assistència Primària. Per sort, només va ser un susto pel que podia haver estat.

Així que els qui porteu moto ara a l’estiu, sigueu cuidadosos amb les rotondes.