Cafè enverinat

Dissabte haviem dit de fer un cafè. Jo estava per casa amb una mica de mal de cap i agobiat, així que vaig decidir anar a fer un volt per Barcelona. Uns quinze minuts més tard rebia la seva trucada. Estavem aprop, de manera que vam trobar-nos fàcilment. Vam comentar d’anar a algún cafè proper. Però a l’últim moment em va dir que si em feia res que anessim a fer una volta. Val, entesos.

Fem una volteta, i llavors em pregunta que si conec d’algun cafè per la zona. Li dic que sí, però torna a contraproposar-me de seure’ns en un banc a xerrar. És aquí quan ja començo a sospitar que el que realment vol no és fer un cafè sinó parlar-me d’algo. I no m’equivoco quan comença a posar cares rares, s’amaga la cara rere les mans i em diu que m’ha de dir algo.

Cagada pastoret, està passant el que justament volia que no passés. A la noia no li sortien les paraules, admeto que va patir lo seu, però finalment em va acabar dient que em trobava molt a faltar, que s’havia adonat que necessitava estar al meu costat i tot això. També em va preguntar que com em trobava jo. Li vaig dir que seguia mantenint-me en la mateixa posició que vaig comentar-li el darrer cop, però tampoc vaig voler entrar a dir-li que estava molt bé perquè vaig pensar que hauria estat cruel, i que dient-li que em mantenia on havia decidit estar era més que suficient perquè m’entengués.

Em va demanar si em podia abraçar, al que no em vaig negar. Però vist com estava anant tot allò, vaig creure que el millor era accelerar l’arribada a la boca del metro que teniem allà aprop. I això vaig fer, la vaig anar arrossegant fins al metro i ens vam acomiadar.

Durant tota aquella estona vaig intentar ser comprensiu però mantenint-me en tot moment on creia que havia d’estar perquè no malinterpretés cap paraula meva i torcessim el tema. I em va “xocar” que obertament em digués ara ja sí, que necessitava estar al meu costat i que no volia perdre’m.

Paranoies meves

Amb l’altra noia aquests darrers dies hem estat parlant força estona, i ens hem endinçat en algun altre tema que no és estrictament l’acadèmic que ens uneix. Val, fins aquí molt bé. Ella em va comentar que estava malalta i que no aniria a classe dissabte per aquest fet. Per això jo li he anat enviant sms cada dia interessant-me per com anava trobant-se, als que m’ha anat contestant.

Val, molt bé. Ahir però, obro el correu electrònic i veig un mail d’aquests que s’envien en cadena amb els típics power points que ella ha enviat. Bueno, em miro el power point i és d’aquells típics d’amistat i nosequè més. Em fixo en els destinataris, i d’una vintena de persones, només som dos els companys a qui ho envia. Una altra noia i a mi mateix.

Res, com veieu és una tonteria com qualsevol altra, però ja m’ha començat a escalfar el cap aquesta xorrada. Sembla que de vegades no tingui més coses a fer que pensar en això. Com soc!

Reapareix “l’altra noia”

Fa temps que no parlava d’aquesta altra noia, però les coses han anat avançant una mica més des de temps enrera. Vam estar com unes setmanes que parlàvem menys a classe, no sé, un simple distanciament major. Però fa unes tres setmanes ens vam donar mails i mòbils tota la classe i clar, amb això van arribar els “agregats” al mesenger.

I bueno, sembla que el tracte, simplement el tracte, sense sentiments ni coses així de valor afegit, ha retornat. Tres dels quatre cops que hem parlat ha estat perquè ella m’ha saludat, amb lo qual he pogut constatar que ni està enfadada ni distant ni res d’això. L’altre, vaig ser jo que la vaig saludar. Mira, com per variar una mica i que vegi que també “corresponc”. I les converses han estat prou llargues i fluides, amb bromes i tal, vull dir, disteses.

I m’he decidit a escriure aquesta simple actualització perquè ara fa una estona aquesta noia m’ha saludat i hem estat parlant una estona, entre altres coses, de la classe que ens toca aquesta setmana. I res, que escric això tot i saber que molts de vosaltres esteu esperant que expliqui com va anar divendres passat amb la meva amiga. I ho explicaré, ho prometo, però he d’anar escrivint de tot una mica, perquè sinó monopolitzaré el bloc, i crec que amb 69 posts sobre ella contra 62 de 5 altres categories, ja toca una mica de barreja, no??

Què va passar amb l’altra Ella?

L’altra ella havia aparegut en principi com a resposta al mal humor al que m’havia posat la meva amiga fa cosa de dos divendres arran del seu “plantón”. Total, que dissabte passat vaig tornar a coincidir amb aquesta altra noia i d’aquí que vulgui exposar com va anar el tracte amb aquesta altra noia.

En principi anava amb ganes de fer el curset a pesar de no haver dormit més de 90 minuts aquella nit, i no tenia gaires espectatives posades en aquesta altra noia. No sé…

De fet vaig ratificar algo que ja havia comprovat altres dies. La noia és amb la que millor em porto de tots, perquè és catalana com jo, perquè té un estil així en genèric bastant més similar al meu que no pas la resta de gent, i perquè hi ha encaix en el tracte. Res més que això, però ja és suficient en un curset ple de gent de tot el món. Casi que som els dos únics catalans.

El que vaig comprovar en un dels moments en què vaig parlar amb ella era que té uns ulls preciosos, dels més macos que he vist en els últims temps. No sé, només em vaig quedar amb els seus ulls. Pràcticament res més em va passar pel cap sobre ella.

Em preocuparia de totes maneres pensar que la vagi veient amb diferents ulls els dissabtes segons com em vagi els divendres amb l’altra. Ho dic en el sentit que em desencisaria una mica a mi mateix.

Primer contacte

Dissabte pel matí començava un curset que em durarà uns quants mesos. Fa dos caps de setmana van fer la presentació i vaig veure una noia bastant atractiva que estava en el meu grup, però no hi vaig parar més atenció fins dissabte.

Doncs bé, havia arribat a casa a les 5 del matí del divendres, i a les 8.30 havia de ser al curset. Vaig aguantar però, molt fermament. Vam començar, i a l’estona del descans vam començar a parlar diverses persones entre ells, aquesta altra noia amb mi. Una noia molt agradable, molt correcta parlant i molt assenyada, lluny del “chunguisme” que de vegades hi ha a aquests llocs.

Vaig estar prou bé parlant amb ella la resta de l’estona, ja que haviem trencat el gel inicial durant el descans. Així que va ser una experiència nova però interessant, pensar en aquesta altra noia i no en el que va passar divendres, que per cert, havia dit que ho esriuria avui però em sembla que ho hauré de deixar per demà perquè comença a ser tard.